L’alcaldessa de Palafrugell va defensar que la cançó “El meu avi”, havia de deixar de formar part del repertori de la cantada d’havaneres de Palafrugell. Després de cinquanta anys, aquesta cançó no clouria la cantada. El motiu és que s’ha descobert que l’autor, Josep Lluís Ortega Monasterio, havia freqüentat locals on s’explotava sexualment a menors d’edat. A mi em sembla que la decisió de l’alcaldia, que es va prendre després de constatar que els grups de cantants no es posaven d’acord sobre el tema, és una decisió legítima i que posa el focus en un problema social del qual per sort es va prenent consciència. En aquesta mateixa línia, l’Ajuntament de Palamós ha decidit tapar la placa que havia dedicat a l’autor de la cançó. Però molta gent que assistia a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell va protestar per la decisió, i van acabar cantant “El meu avi” des del públic.
Què cal fer en un cas així? Per mi hi ha un aspecte que és clau: cal evitar els homenatges a l’autor, en represàlia per haver sigut participant i còmplice de l’explotació sexual de menors. Sobre això no en tinc cap dubte. De la mateixa manera que he defensat en altres articles que cal buscar noves figures en el cas dels gegants que representin esclavistes, com és el cas del Pigat de Vilassar de Mar.
Al mateix temps, em sembla que la cançó “El meu avi”, l’autor de la qual fins ara desconeixíem molta gent, és una cançó més de la gent que no pas de l’autor. És a dir, que s’ha convertit en un referent popular deslligat de l’autoria mateixa. En aquest sentit, podem pensar que la cançó mereix un indult en la mesura que la gent se la senti seva. Per tant, cal tenir en compte sempre el context i la voluntat. Caldrà prendre decisions difícils.
Les tradicions són plenes de contradiccions. Les mateixes havaneres no són pas originàries de l’Empordà, però hi han arrelat amb força com a tradició des de fa uns seixanta anys gràcies a la cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell. Hi ha un corrent en la cultura popular que proposa revisar de forma crítica el contingut de les tradicions, i això afecta el contingut de les cançons, les autories, les denominacions de les fires “d’indianos” o “d’americanos”…
Des de finals del segle XX, sobretot després de la Transició política, hem entès les celebracions populars com actes festius desproveïts de polèmica o de crítica social. Mentre que segurament en èpoques més negres o fins i tot en la tradició anterior al segle XX, podem trobar actes culturals, representacions i festes que són clarament formes de combat simbòlic entre el poble i el poder, o entre diferents sectors socials. Avui tendeix a produir rebuig certes mofes, o crítiques pujades de to. Però potser sí que convindrà donar espai per a la mirada crítica en algunes celebracions. Per exemple, denunciant els actes d’Ortega Monasterio, o bé portant-lo, simbòlicament, a judici.
