La “cultura popular” no és només un conjunt de manifestacions de la memòria i de la vida col·lectives de Catalunya, passades i presents; tampoc no és només vida associativa o transmissió intergeneracional de coneixements. És, també, un espai de poder; un espai de drets i de negació de drets culturals que legitima algunes pràctiques culturals i decideix quins col·lectius i quines pràctiques culturals reben suport públic.
A la revista digital d’antropologia Ankulegi, antropologia espazio digitala publico la reflexió “Gobernar la cultura común: derechos culturales, poder institucional y límites de la transformación cultural municipal”
L’article és resultat de l’avaluació crítica de la meva participació, entre 2021 i 2023, en la redacció del Pla de Drets Culturals de Barcelona i, més concretament, de la Mesura #3, dedicada a les cultures populars i al dret a participar en la vida cultural de la ciutat. Va ser, per a mi, un treball apassionant, perquè permetia traduir els drets culturals en polítiques públiques operatives en l’àmbit de la cultura popular i activar processos de negociació que obrissin la porta a reorientar-les. El treball desenvolupat partia d’una idea central: en els darrers anys, moltes institucions han incorporat el llenguatge dels drets culturals —diversitat, participació, inclusió, democràcia cultural— però això no sempre s’ha traduït en canvis reals en les estructures i els criteris i recursos que s’hi destinen.
La Mesura #3 –i en general la proposta de Pla de Drets Culturals- no ha quallat en noves polítiques públiques en matèria de cultura. A l’article analitzo algunes de les raons d’aquesta fallida, amb la voluntat de deixar oberta la porta a noves propostes que puguin emergir en els pròxims anys. Hi examino les tensions, resistències i límits que van aparèixer quan es va intentar ampliar la idea de “cultura popular” més enllà del cànon tradicional consolidat i adaptar les estructures institucionals a les exigències del nou marc dels drets culturals.
Una cultura popular més oberta i diversa
La Mesura #3 del Pla de Drets Culturals proposava repensar la cultura popular a partir de la noció que proposaven Dolores Juliano i Jaume Trilla al Fòrum d’Educació i Cultura Popular (Barcelona, 2018, pàgines 20-24). La idea era entendre la cultura popular no com una realitat fixa o essencialista, sinó com una pràctica viva i canviant que consolida vincles socials i combat prejudicis ètnics, religiosos, de gènere, edat…
Això implicava reconèixer expressions culturals sovint poc visibles dins les polítiques públiques: pràctiques de comunitats migrades, formes de sociabilitat no associativa o expressions híbrides nascudes de la realitat contemporània de Barcelona.
La proposta també plantejava canvis estructurals: revisar criteris de distribució de recursos, incorporar la diversitat als espais de decisió, coordinar departaments municipals i transformar els models de governança cultural.
Les resistències al canvi
És evident que qualsevol canvi en els equilibris simbòlics i en la distribució de recursos genera incerteses i pors. Per això calia comptar amb resistències legítimes al canvi, institucionals i associatives. I atendre-les per tal de negociar els processos. En el procés de reflexió de la Mesura #3 reconeixíem que qualsevol transformació de les estructures de governança de la cultura popular a la ciutat requeria una implementació gradual, amb horitzons a mitjà i llarg termini i un progressiu increment de recursos amb l’objectiu d’evitar dinàmiques competitives entre actors i garantir una adaptació institucional sostinguda. Tinc per segur que no vam aconseguir transmetre aquesta idea. La falta d’un consens polític ferm per ampliar recursos humans i econòmics en un context de fragilitat de la coalició governant a l’Ajuntament, les restriccions administratives en matèria de personal i la posició històricament subordinada de la cultura a l’agenda pública municipal no van ajudar-hi. No són menys certs altres factors de resistència:
- dels sectors consolidats de la cultura popular institucionalitzada, que percebien aquests canvis com una amenaça als equilibris simbòlics i als recursos ja establerts.
- de la majoria d’entitats vinculades a pràctiques culturals no legitimades que desconfiaven del procés perquè tenien la sensació que la participació institucional acabava sent només figurativa.
- derivats de tensions entre diferents àrees municipals i de l’exercici de contrapoders institucionals estables reticents al canvi consolidant rutines burocràtiques, dispositius tècnics de selecció i actors corporatius consolidats amb capacitat d’incidència sostinguda en la definició de criteris, la distribució de recursos i la delimitació del camp cultural legítim.
Aquestes dinàmiques tendeixen a reproduir equilibris de poder existents i reforçar models tancats de governança sectorial: els obstacles no apareixen només en els discursos polítics, sinó també en mecanismes administratius aparentment neutres: convocatòries públiques, requisits tècnics, calendaris festius o espais de representació institucional.
Quines són les cultures (im)populars?
Aquestes resistències tenen conseqüències tangibles. En una col·laboració a Canemàs. Revista de pensament associatiu (Número 22, 2021: 123-127) Jordi Moreras es preguntava si hi ha cultures (im)populars a Catalunya. I responia que ens cal revisar de manera crítica els obstacles i les reticències que impedeixen la incorporació de noves aportacions i pràctiques culturals a la cultura popular catalana.
A l’article he volgut aportar alguns exemples concrets d’aquestes cultures (im)populars per il·lustrar el marc teòric que s’hi expressa. Els exemples els extrec d’una visió global del desplegament de l’anomenada “cultura popular” a Catalunya –no només a Barcelona. Per exemple hi parlo, entre d’altres, de col·lectius llatinoamericans vinculats al Carnaval de Barcelona. Diversos testimonis expliquen que assajaven en parcs o als marges del riu Llobregat perquè no disposaven d’espais adequats i se sentien poc reconeguts institucionalment amb la consegüent pèrdua de continuïtat, invisibilitat o precarietat organitzativa que en deriva. O de les dificultats administratives per accedir a subvencions destinades a imatgeria festiva, quan les convocatòries exigeixen demostrar que la figura subvencionada ha d’acreditar que té una història d’almenys cinquanta anys, cosa que deixa fora iniciatives híbrides o noves expressions festives nascudes de la diversitat cultural contemporània. També faig referència als calendaris festius institucionals de cultura popular, d’un marcat caràcter etnocèntric i centrats prioritàriament en referents cristians i formes patrimonialitzades que deixen altres pràctiques culturals presents a la ciutat amb escassa o nul·la representació.
Més enllà del discurs
Una de les conclusions principals de la recerca és que els drets culturals no poden quedar-se només en un marc discursiu. Perquè siguin efectius, cal transformar estructures institucionals, criteris administratius i mecanismes de poder cultural. En aquest sentit, defenso que els drets culturals són també un camp de disputa: un espai on es negocia qui pot participar, qui és reconegut i quines pràctiques culturals formen part del relat col·lectiu. I que les institucions han d’afavorir –i no limitar, com s’esdevé en la pràctica- la participació en aquesta negociació.
Per a mi, és important mantenir oberta la pregunta de fons: volem un país divers i unes institucions culturals realment capaces de representar aquesta pluralitat?
