Han passat 38 anys i el feixisme ha tornat a treure el cap, amenaçant amb la involució. He fet aquesta reflexió tot presentant una col·lecció -possiblement única- de llibres sobre l’associacionisme i la cultura popular catalana, mig miler llarg de volums que he anat acumulant gràcies a la investigació iniciada aquell hivern del 1981, quan el conseller Max Cahner em proposà que assumís la direcció del servei de promoció cultural. L’oferta va arribar-me amb l’afirmació del fet que es tractava d’un càrrec estratègic, escaient amb la meva trajectòria com a professional de la comunicació, la rellevància com a catalanista progressista i activista cultural.
Acceptar el repte, em situà en el moment precís i en el lloc oportú. Aquell 23 de febrer, tot just havíem començat a fer-nos càrrec de les antigues delegacions del Ministerio de Cultura. Només hi havia mobles, cap arxiu, cap dada respecte de les associacions, ni dels equipaments i dels gestors culturals… Em semblà inversemblant la inexistència d’arxius sobre la realitat que heretàvem. L’únic funcionari de cultura que, per les seva efusivitat ideològica, havia acceptat ser traspassat a la Generalitat, m’aclarí que la informació que buscava era al govern civil. Les associacions, més que objectes de promoció, eren objectiu del control policial. Ja sabíem que el franquisme considerava la cultura com un perill.
És ben cert que d’un mal es pot treure un gran bé. L’obscuritat que ens havien traspassat ens portà la llum de la investigació. vam enviar una enquesta de més de mig centenar de preguntes a tots els ajuntaments de Catalunya amb l’objectiu tenir coneixement dels equipaments culturals, associacions, pressupostos…, al mateix temps que plantejàvem propostes de dinamització de la cultura local i convocàvem congressos i jornades d’estudi amb l’objectiu de potenciar l’associacionisme. Algunes de les actuacions foren tan potents com l’Expocultura, que es celebrà els anys 1982 i 1984, i es repetí el 1995, quan jo ja era diputat a Madrid, o els diferents congressos que van obtenir respostes multitudinàries de participació i una autèntica pluja de ponències i comunicacions.
Vam convocar a congrés al conjunt de la cultura popular i tradicional, als més de quatre-cents ateneus o casinos populars que vam localitzar, a les entitats corals, a les societats musicals, a les agrupacions dramàtiques, als cercles excursionistes…, mobilitzant els milers d’associacions que havien sobreviscut la dictadura. Assumint la nova realitat, també vam promoure jornades de reflexió sobre com calia actuar culturalment a les àrees urbanes de nova creació -desposseïdes d’estructures culturals- i en les àrees rurals que es despoblaven.
Certament, el càrrec que havia assumit era estratègic, com se’m va dir. Va ser en aquell moment quan vaig descobrir aquella insòlita realitat associativa i em vaig començar a preguntar com s’havia produït. La tasca realitzada, aviat cridà l’atenció d’altres comunitats autònomes i em vaig trobar participant en accions i iniciatives congressuals que havien sorgit per mimetisme amb el que fèiem aquí: Galícia, Madrid, País Basc, Canàries, Andalusia, València, les Illes…, van facilitar la comparació dels diferents models associatius. En algun moment de la història, com una onada benefactora, la llum de la Il·lustració havia entrat a la Península per la mar Mediterrània i pel Cantàbric impulsant la divulgació de la cultura entre les classes populars (ateneus, societats corals i orfeons, agrupacions dramàtiques…, eren els instruments d’aquell moviment). Mentrestant, la monarquia absolutista, reduïa la influencia de la Il·lustració a la resta de l’Estat a les elits socials i religioses. Algú va definir aquesta política que ha marcat la història d’Espanya com el Despotisme Il·lustrat.
La descoberta va fer que -en paral·lel a l’acció cultural que desenvolupava i d’una forma privada- vaig iniciar el fons bibliogràfic que ara ha acollit l’Ajuntament de Torrelavit i que compartirà prestatgeries amb un altre fons que va deixar Mossèn Josep M. Aragonès, que fou el rector del poble durant un llarg mig segle, des que hi arribà, com desterrat, arrel del famós “cas Galinsoga” que l’agafà de ple, sent vicari de la parròquia on succeí el fet. Aragonès morí no fa pas gaire, sent vicepresident del patronat de la Basílica de la Sagrada Família, honorat amb la Creu de Sant Jordi. Les biblioteques personals acostumen a ser la petjada intel·lectual dels seus propietaris. Espero que aquesta col·lecció de llibres encaixi amb la bibliografia cedida per un savi humanista, que transcendia molt més enllà dels textos religiosos que també donà al bisbat.
És ben curiosa la tradició cultural de Torrelavit, un poble que en el llindar dels mil quatre-cents veïns, disposa d’un grup escolar que, els anys 20, fou donat pels germans Rafols, que havien fet fortuna a les Amèriques. Encarregat el projecte a l’arquitecte modernista Enric Sagnier, l’escola fou considerada pedagògicament exemplar. Tinc viu el record d’aquelles aules on vaig aprendre les primeres lletres. Molts anys després vaig col·laborar amb el recordat alcalde Pere Ribé en la construcció del centre cultural, on el 28 d’abril explicava, juntament amb l’actual alcalde Ramon Riera –brillant dinamitzador de la vida local molt sensible a la cultura-, la peculiar història que ha estat la base del cens de llibres que es pot consultar entrant a www.culturapopular.cat. Cosa que recomano perquè, com em passà a mi mateix, allà es pot entendre l’excepcional riquesa associativa de Catalunya; riquesa que va generar la creació de l’Ens de l’Associacionisme Cultural, institució de la societat civil reconeguda per la Unesco, com la més important confederació de l’associacionisme. Una trentena de federacions, la majoria de les quals vàrem néixer d’aquell pla d’actuació que redactava quan Tejero orquestrà aquell pintoresc cop d’estat. Ja és ben sorprenent que es presentés la col·lecció el diumenge 28 d’abril, el dia de les eleccions generals. Havia anat a primera hora a votar contra la intolerància i vaig reflexionar sobre quan important és la cultura per seguir lluitant per aquest país, que hem de construir des de la cultura i el treball.
No sé si en algun altre lloc del món hi ha tantes entitats culturals com a Catalunya; que s’hagin federat i confederat ben segur que no, segons la Unesco. Si sé que no tenir estat, ens ha ajudat a treballar des de l’associacionisme pel nostre “estat de la societat civil”. Tampoc sé si s’ha escrit tanta literatura sobre l’associacionisme i la cultura popular. El que sí sabem és que des d’aquell 23 de febrer de 1981, quan començàvem a descobrir la transcendència del fenomen associatiu català i treballàvem perquè Catalunya recobrés la seva identitat nacional, l’associacionisme s’ha multiplicat i els lletraferits han seguit publicant nous llibres explicant-ho. M’agradà que aquesta col·lecció -que s’anirà actualitzant per ajudar a entendre perquè Catalunya i els catalans som com som- sigui a Torrelavit, on vivia la meva família, concretament, al carrer del Molí. quan jo vaig néixer tot just l’any després que finalitzés aquella maleïda guerra que provocà la barbàrie.
