El TOC, la meva obsessió profunda per la veritat científica i la necessitat de rigor argumental fan que em pensi i em rellegeixi constantment, amb la voluntat de contradir-me a mi mateix, ansiós per no generar desinformació. És deformació professional. Perquè com bé deia Jacques Le Goff, “la història no és una ciència com les altres, en particular pel fet que pot ser feta i pot ser ben feta”. Aquesta màxima és la brúixola de la meva tasca com a historiador, transmetre una història ben fonamentada, documentada i justificada en les fonts. I ja seria inútil tornar a recitar en Miquel Barceló Perelló, amb aquell –ja arxiconegut per tu, estimat lector– “no soc un homme de lettres. Em falta afició i afecció per la literatura per a ser-ho. No m’agraden els contemporanis. I menys els que escriuen. He llegit molt poc, de fet. Capficat sempre en els mateixos problemes, giravoltant-los”, però més val repetir-me que quedar-nos amb les ganes. I suposo que és per aquesta fixació, aquesta mena de tocadiscos ratllat que em fa repetir-me com l’all, per la que des de Tornaveu varen demanar-me —i, sortosament, no se’n desdiuen!— d’escriure sobre “la gestió de les festes i la raó de ser que tenen per la societat contemporània”. Ai las! I sempre parlo del passat, jo; a casa la visió contemporània, així com la censura, són d’un altre departament.
Potser és per aquesta visió historicista que considero que cal combatre, amb tots els arguments, les noves creacions i la reinvenció constant. O potser no, ves a saber! Més aviat no, diria jo. I ho dic amb la fonamentada base d’en Josep Martí Pérez qui, en un magnífic article sobre la ‘Práctica festiva y tradición en las celebraciones urbanas actuales’, ho deixa molt clar en descriure la festa com una visió actual de la nostra història: bé sigui real, suposada o inventada. I permeteu-me em desenvolupi en el futur, rel d’aquest breu apunt —i així t’enganxo a la lectura, amic. La festa —i això no és ni meu, ni del Josep Martí Perez, ni del Daniel Vilarrúbias, és de tota la vida— és una revivència, total i absoluta d’un temps atemporal, valgui la redundància. És un moment de pau on la comunitat es reviu, permanentment. Un temps extraordinari, ni present ni passat, on tot allò que succeeix és fictici i, alhora, real. L’anul·lació temporal –i simbòlica– de l’ordre establert és una de les principals característiques de la festa, per no dir que és la festa en si mateixa; Manuel Delgado sempre la defineix com un signe de puntuació, un punt i coma en el dia a dia; però realment-realment, la festa és un parèntesi en la nostra quotidianitat. I com a tal, cap ni un dels missatges que se’n desprenen té validesa real, contemporània, sinó que només té la validesa de la representació.
Com representacions són Els homes són de Mart i les dones són de Venus –que Déu n’hi dó, quin text–, Els Pastorets o La casa en flames –que, per cert, no he sentit dir que promou l’assassinat i la mentida, per no parlar de l’estafa. I ja em disculpareu que no segueixi amb més exemples, malgrat que en puguin ser molts, però no es pot oblidar l’objecció de consciència que és no dir en cap diàleg de la pel·lícula Un cel de plom que Neus Català era comunista: que és la raó per la qual hi ha la majoria del desenvolupament de la pel·lícula. Però per aquesta crítica, més val que us adreceu a l’Antonieta Jarne, tot i que tampoc no he vist que es demani la seva retirada de la cartellera. Serà perquè és ficció. Alerta, i amb això no vull confrontar-me amb la Marta Rovira i el seu ‘De qui és la cançó’, però realment, el que va passar a Calella de Palafrugell en aquesta cantada popular va ser autodefensa cultural –tal com vaig exposar en ‘La comunitat: sons i silencis’ i sobretot a ‘Patrimoni immaterial: proteccionisme o lliurecanvisme’ en parlar de la defensa dels atacs identitaris del Carnaval de Cádiz. Jo no soc qui per jutjar l’Ortega Monasterio –i diria que la Marta Rovira, tampoc no és pas jutge– però sí que puc valorar la subjectivitat en la història, i em remeto a la Jacques Le Goff i la tendenciositat en el tractament de la informació. Sense ser un pro-havaneres ni un pro-cantada de Calella de Palafrugell ni voler-me fer més pesat amb aquest tema sí que penso que cal ser conseqüents i cal començar a parlar de Dalí o Picasso i inclús de John Lennon (i no, no veig manifestacions per despenjar el Guernica ni treure la plaça John Lennon de Gràcia).
Cal tenir memòria, memòria col·lectiva i objectiva. No és la memòria el fet transmissor de la cultura? I aquesta memòria és la que fa que en moltíssimes festes majors, petites, de confraria i un llarg etcètera de festes on hi ha una comunitat celebrant, es culmini la jornada festiva amb un darrer dia on l’activitat central –per no dir única, ja que en molts casos és un dia laborable– és un ofici de difunts. Perquè es fan memòria. I aquesta va ser la meva sorpresa quan diumenge passat (13/VII), fullejant el programa de la Festa Major de Premià (per uns Sant Cristòfol, per altres Pirates i Premianencs), veia com l’endemà la festa tancava tota la seqüència ritual amb una missa de difunts “en record als premianencs que ens han deixat des de la passada Festa Major”, que diu el fulletó amb les activitats. Aquesta neo-festa tanca el cicle de debò, de la forma més tradicional. I tanca el cicle local, el més emotiu, el que va de festa major en festa major. Bé ho diuen els de Vilafranca que l’any nou comença per Sant Ramon, i és ben cert que a Badalona el dia que ens notem com comença el nou any és per Sant Anastasi (malgrat la Festa Major sigui més antiga, i millor en revivència col·lectiva).
I parlar de col·lectius és important, en això de la revivència històrica. No és el mateix ser de Premià de Mar que de Badalona, malgrat sembli una obvietat. Com no ho és, tampoc ser d’Alella que de Teià, perquè, encara que s’hi assemblin, hi ha matisos que compten: per exemple, ambdues poblacions varien el terme micaco de forma molt similar, sí, però diferent, subtil, però reveladora, per això a Teià en diuen melicaco i a Alella maricaco. I ho vinculo a la festa i les seves expressions: no eren iguals els balls de bastons de Sant Iscle que el d’Arenys, com no ho foren cap dels seus múltiples paral·lels a Malanyanes, Llinars, Mataró o Vallgorguina, ni els hereus de Canyet, Canet, Santa Coloma de Gramenet, Calella o Blanes. Malgrat sembla que tots mantenen unes maneres coreogràfiques i musicals similars, en la varietat hi ha el bon gust. Per això seria il·lògic plantejar-se una recuperació d’un d’aquests balls de bastons amb faldellí i sense el que al gran maresme en diem caps (el rebatut que clou la frase musical i coreogràfica del ball de bastons). És un fals. Però no un fals històric, sinó una falsedat ben contemporània, per no dir-ne una fantasmada i una il·legitimitat històrica i comunitària. I em perdonareu la vehemència, però hi ha coses que fan que a un li bulli la sang. I amb l’argument de la contemporaneïtat ens permetem unes llicències fora de lloc; com ja vaig apuntar una vegada —llegiu ‘Festa i postmodernitat (3): rituals’— usem el patrimoni a gust del consumidor i tant ens agrada perquè ens dona una pàtina de pedigrí, com ens detesta perquè, i cito textualment, “ens encorseta i la festa és viva i ha d’evolucionar”. I ara responeu-vos, si us penseu que els arquitectes, restauradors d’immobles, o els conservadors-restauradors, de béns mobles, no interpreten i afegeixen qüestions actuals a les seves actuacions patrimonials. I deixa de ser BCIN o BCIL, un retaule, una masia o una casa modernista per la restauració i l’ús, per exemple, de l’electre i la domòtica? NO.
Perquè la festa, en definitiva, no és només allò que passa als carrers entre coets, balls i gegants: és, sobretot, allò que perdura. Allò que queda dins la memòria col·lectiva i que es transmet, amb sentit i compromís. És memòria viva, amb criteri i consciència no pas decorat ni un espectacle buit de contingut amb més gent que se la mira que no que la gaudeix. La festa, com tot en aquesta vida, s’ha de mirar amb ulls crítics, amb respecte. Amb respecte per allò que som i amb responsabilitat per allò que transmetem, tenint clar que els missatges de tolerància no només es basen en la imatge, en l’aparença, sinó en els fets. Uns fets que cal mantenir-los, interrogant-nos sobre el sentit del que fem, i fent-ho de forma corresponsable, treballant en comunitat, sí, però també amb coneixement. Perquè si cedim a la comoditat del simulacre, aleshores la festa deixa de ser nostra, deixa de ser festa. I és aleshores quan cal tornar a fer memòria.
