Mentre reconec el paisatge vaig nomenant els noms de les muntanyes que defineixen els horitzons, l’arc que tanca pel nord el Camp de Tarragona. Hi he pujat a gairebé totes. A algunes, de tant en tant, hi faig —com amb les amistats—la visita acostumada. Només una supera i per poc el miler de metres. És igual, són les meves muntanyes. Sé què hi ha al darrera de cadascuna: a ponent la Conca de Barberà, a llevant el Penedès, nord enllà la Baixa Segarra i l’Anoia i al sud al capdavall de tot la mar que tot caminant de tornada puc divisar, llunyana i difuminada. Lluny, sense l’abraçada del desig de ser-hi que ha malvenut tota la costa.
El paisatge de les vinyes tot l’any és agraït, quan, com aquí, estan ben conreades. L’estructura geomètrica hivernal després de la poda, la tendresa d’ara, la ufanor estiuenca, la plenitud de la collita i els colors daurats o rovellats de la decadència tardoral. Les terres i els camins tenen nom. Noms antics, d’origen remot, noms dels pagesos i de les famílies que les han conreat i les conreen sota la capa d’un cooperativisme ja centenari. Noms també d’ara, dels jornalers marroquins que s’ocupen sobretot de les feines més manuals. Tot el que veig, tot el que percebo a través dels sentits és patrimoni material i immaterial. Intel·lectual també. Sobretot quan es considera en bloc, en la seva totalitat, molt més enllà de les definicions analítiques particularitzades. Un tot, del que ara jo en formo part.
Tot caminant, penso que això és realment Europa. L’Europa dels continguts i no la de les fronteres. L’Europa de les essències, de la cultura, de la civilitat i de l’humanisme. La de la història, de la literatura, de les arts, de la filosofia, de la teologia, la de la saviesa. Tinc la sensació que tot això que estic contemplant, no té res a veure amb l’Europa de les dretes —que són extremes— ni amb la de les esquerres porugues que sense idees s’han venut l’enteniment, obsedits per ocupar poder, o perquè el poder els ocupi. No miren mai la terra i per això representen sobretot el que no som o el que esgarrifa pensar que podríem arribar a ser. Per això clouen les fronteres internes i externes —les mentals també— defensant idees primàries, que és defensar els poders de sempre.
Mirar amb tots els sentits desperts i amatents, aquesta petita i propera part d’Europa és, potser, la cosa més intel·ligent que ara, responsablement, puc fer.
1
