L’adeu-siau a un amic de la infantesa viscuda al Penedès, concretament al carrer del Molí del Torrelavit on ambdós vàrem néixer i viure, costat per costat, davant d’una placeta entorn una gran figuera que era l’espai dels nostres jocs d’infantesa, les converses de la gent gran i unes poques festes, poques, perquè la tristesa d’una guerra encara propera no era un bon escenari per cap celebració. El meu amic Pere Pascual i jo ja ens vàrem dir adeu el dia de la Candelera de 1947, quan la meva família, dalt del camió de Pedro Llopart, fabricants de borses de paper, va enfilar la carretera entre Sant Sadurní i Vilafranca, viatjant cap El Prat, on els pares s’havien quedat una taverna molt a prop del camp d’aviació. Tenien tres cellers plens de vi, la guerra havia malferit les xarxes de distribució i la situació obligava a quedar-se aquells establiments que possibilitaven la venda directa als consumidors, que eren al pla de Barcelona, com va fer anys després la família Pascual, fent-se càrrec d’un bar als barris que escalen Collserola, precisament on s’ha fet la cerimònia de comiat.
Marxar dels paisatges de la meva infantesa va anar lligat a les festes del Most, que es celebraven a Torrelavit i en aquelles contrades, i la del Carnestoltes que, organitzada pel pare de l’amic difunt i el meu, vells amics, dinamitzadors culturals i sobrevivents de la Guerra Civil, van servir pel nostre comiat. Després sempre hi tornàvem convidats per la festa major, com ho fèiem a la del poble proper, Sant Pere de Riudebitlles, convidats anant a la casa pairal de cal Pocoli, d’on era la mare. Les festes majors eren l’ocasió de retrobada. La festa és molt present en els records d’aquella infantesa. En dir-ho m’adono de fins a quin punt les tradicions festives van ajudar a fer més llevadora la postguerra, com ho va fer l’acordió diatònic del meu avi Marçal, amb el que acompanyava aquelles cançons que treia del Llibre Català amb el qual ens il·lustrava, que era com la seva bíblia.
Pere Pascual va acabar sent llibreter a Barcelona, concretament a la llibreria Hispània, al costat mateix del Teatre Calderón a la Rambla de Catalunya, desapareguda quan van edificar un hotel amb el mateix nom. El va afillar l’amo–que estiuejava a cal Correu, que era com coneixien els Pascual-, un tal Daniel que tenia com a soci Santiago Nadal, el prestigiós redactor en cap d’internacional de La Vanguardia represaliat pel règim franquista per ser un demòcrata convençut aliadòfil i monàrquic pro don Juan. Ells me’l van presentar i em va llegir alguns dels articles que havia publicat al setmanari VP de Figueres, que dirigia Manuel Pont i Bosch, periodista, poeta, catalanista i sacerdot rebel. Encara em veig davant de la taula de Nadal, mentre ell repassava la col·lecció de quaranta articles publicats sota el títol genèric “Tras el toque de silencio”. Eren cròniques d’una mili angoixant, quan el servei militar era obligatori.
Vaig visitar moltes vegades aquella llibreria que donava al carrer Diputació. En el petit magatzem que tenien a la rebotiga hi havia llibres només a l’abast de la gent de confiança, com no podia ser d’una altra manera, sent un dels socis el prestigiós columnista d’internacional condemnat a l’ostracisme de les inicials S N, amb les que només el deixaven signar. Allà vaig entendre com una llibreria pot fer un gran servei a la causa de les llibertats i, segurament, d’allà va sortir la idea de crear el que ara mateix és la llibreria més antiga del Prat: el Club del Llibre que va regentar l’Àngels Fabró, la meva dona –reconeguda pel Gremi de Llibreters-, i, actualment la meva filla Maria del Mar, a la que la pandèmia ha impedit commemorar mig segle de vida de l’establiment, en el que també està ubicada Rúbrica Editorial, des de fa quatre dècades. Una i altra nascudes de la voluntat de fer país.
És hora dels reconeixements, el del darrer adeu-siau, i jo li devia al meu amic Pere Pascual el seu suport, al mateix temps de constatar com n’és de difícil regentar un negoci familiar de llibreria. Ho és a qualsevol lloc on estigui ubicada, també a la Barcelona on l’especulació fa caure teatres i llibreries però molt especialment en aquest espai de l’entorn metropolità de Barcelona. El públic no és prou conscient que una llibreria, més que un negoci, és un servei públic, i que un llibreter, més que un emprenedor, és un dinamitzador cultural, i la seva és una professió pròpia de missioners de la cultura, que hauria de necessitar més reconeixement i suport institucional, en lloc de desconfiança enfront dels que creuen que només la universalització de la cultura canviarà el món, aquella croada que va iniciar la Il·lustració precisament a partir de l’invent dels tipus mòbils de la lletra impresa que va fer possible l’edició de diaris, llibres i enciclopèdies, per tal que els coneixements tècnics i científics superessin el reducte de les minories ubicades en els monestirs i l’alta societat, mentre els governants i la santa Inquisició mantenien el poble en la inòpia.
