-Seu un moment –em va dir tutejant-me, si fa o no fa érem de la mateixa generació-, he de sortir per antena de seguida.
Immediatament la vaig escoltar per l’altaveu de la sala d’espera, un tant impressionat perquè qui m’havia atès era una locutora. Encara presentava un programa, quan arribà un mossèn que, en veure’m uniformat em preguntà si l’esperava. Aviat ens vam entendre: a l’emissora eren quatre gats i no hi calia ningú més, però ell mateix dirigia un setmanari on si que hi podria col·laborar. Es tractava de Manuel Pont i Bosch, el poeta que posteriorment va escriure la lletra de l’afamada sardana “Somni” de Manuel Saderra, i qui va convertir Radio Popular de Figueres en un referent radiofònic que s’arriba a escoltar en català per tot Girona, Catalunya Nord, les Illes i l’Alguer, i aviat fou guardonada per l’Omnium Cultural.
En la circumstància de la seva mort – la de la Montserrat Minobis vull dir- m’agrada constatar que aquella ràdio va ser l’escola on es formà com a radiofonista i el setmanari VP (encertada síntesi de l’antiga Vida Parroquial) la tribuna d’expressió que possibilità les reflexions crítiques sobre aquella societat que ja no m’agradava.
Parlàvem tot sovint amb la Minobis, quan jo apareixia per l’emissora per portar els articles, Tras el toque de silencio, es titulaven, fins que el comandant del SIM (Servicio de Información Militar) em cridà al seu despatx i, fent-me quadrar, em prohibí aquella referència a la vida militar com a títol. Ordenant que volia llegir els articles abans de publicar-los. No tot es uniforme a la vida militar, valgui la redundància, perquè un altre comandant m’enviava a casa de permís tot sovint, quan algun dels articles havia agradat a l’àmbit familiar. Li feia gràcia que un soldat fes aquelles reflexions; fins i tot m’encarregà escriure l’editorial de comiat de la revista que s’editava al castell i la publicà integrament. Em vaig alegrar quan vaig saber que el comandant Garrido havia arribat a general.
Rèiem amb la Montserrat Minobis i en Manuel Pont, quan els explicava l’impacta d’alguns articles en el si de l’aquarterament, com quan vaig publicar Católicos?, posant en evidència la vida religiosa que se’ns feia viure al conjunt de la tropa. La descripció més eloqüent de l’article es referia a la Setmana Santa viscuda al campament d’instrucció militar de Sant Climent de Sescebes, quan ens van introduir a tota la meva companyia en un gran menjador, on ens esperaven sis o set capellans per confessar-nos. “El que no se quiera confesar, que se vaya”, ordenà el tinent. Què he de fer, jo no m’he confessat mai?, em preguntà un company espantat per por a que l’oficial anotés el seu nom, si sortia. Algú li va fer arribar l’article al pater del castell, i em va retreure perquè se l’havia enviat dins d’un sobre anònim. Com havia de ser jo, si suposava que llegia aquell setmanari, que era parroquial. De fet era la publicació era al quarto de banderes del castell. Ho sabia per algun oficial. Va fer afecte. El pater va reunir tota la tropa per llegir el meu article, com fent un sermó; això si: només aquells aspectes que l’interessaven. Però donà llibertat per anar a confessar-se.
Feia un parell de dècades que jo m’havia llicenciat, quan sonà el telèfon de casa. En contestar, vaig escoltar: “Hola, Pere. Em coneixes?”. Era ella que assumí el meu “Hola Montserrat” complaguda que hagués reconegut la seva veu passats tants anys. Vaig fer una mica de trampa, l’havia localitzada a Ràdio España on amb l’Enric Frigola havien popularitzat un magazine de tarda. Hi havia anat a parar quan la ràdio de Figueres va ser absorbida per la Cope. Desprès va passar a Radio 4. Havia militat en aquella Unió Democràtica que conservava l’esperit de la resistència que la portà a la militància feminista. Era un esperit lliure, entregada a les reivindicacions per la igualtat de la dona. Arribà a dirigir Catalunya Ràdio i el Col·legi de Periodistes de Catalunya, on se la recorda per haver iniciat les tasques que van portar a la concreció del codi d’ètica professional que acabà el seu successor: Josep M. Huertas Claveria, un altre periodista rebel, com en Manuel Pont i Bosch. Aquest, en jubilar-se, penjà els hàbits i es casà a Banyoles, on va tenir temps d’escriure per a Manel Saderra la lletra de l’excepcional “Somni” que finalitza “L’estany blau / en somni dolç / somriu adormit”. Cada vegada que l’escolto torno a l’estudi de la ràdio de Figueres on, entre programa i programa, el mossèn i jo conversàvem amb la Montserrat b, i amb el micròfon tancat ens sentíem prou lliures i valents per canviar el món. Hem fet el que hem pogut, oi Montserrat?
