Cal remuntar-se molts segles enrere per trobar els orígens dels Tres Tombs. Els romans solien fer passejades circulars amb animals al voltant dels temples per tal que els déus els fossin propicis. Una cerimònia que els musulmans encara practiquen, mantenint viva la tradició de fer set tombs al voltant de la Ka’ba, un objecte de veneració dels àrabs des dels temps anteriors a Mahoma. A Catalunya, segons documenta Joan Amades en el Costumari Català, també es practicaven cerimònies semblants. Encara avui en dia, al municipi de Sant Ramon (Segarra) segueix vigent el ritual de voltar tres vegades entorn les relíquies del sant custodiades a l’interior del santuari.
Els Tres Tombs, ja practicats en terres mediterrànies abans de l’auge de la cristiandat, són probablement l’expressió tradicional més antiga que se celebra a Catalunya. Els actuals practicants són els testimonis d’una tradició que apostà pel respecte i veneració dels animals els seus eixos constitutius. Una posició no compartida per algunes entitats animalistes, que defensen l’exclusió dels animals en qualsevol festivitat popular, al·legant els possibles danys que poden causar en aquests. La mort d’una euga a Torroelles per aneurisma ha generat la darrera polèmica.
La Federació Catalana dels Tres Tombs, hereva de les confraries que erigiren Sant Antoni com el protector dels animals, defensa la màxima cura amb el qual són tractats tots els animals que participen de la cerimònia. Més enllà del compliment de la legislació vigent sobre regulació de certàmens i altres concentracions d’animals vius a Catalunya, ha treballat durant dos anys en l’elaboració d’un Règim Normatiu que estandarditzi l’organització i desenvolupament de la festa a tots els municipis. Amb aquesta mesura, es vol optimitzar el benestar dels animals que participen en una festa que reuneix desenes de milers de catalans cada any. El document serà presentat en la XX Trobada Nacional dels Tres Tombs.
Segons l’etnòleg Xavier Orriols, actualment la celebració dels Tres Tombs s’ha constituït en un magnífic pretext per “considerar tots els coneixements, tècniques i oficis inherents, suara obsolets o marginals. En la mesura que estirem aquest fil, ens obre un ventall de possibilitats insospitades a la consideració d’un patrimoni que fins ara solament interessava als etnòlegs i antropòlegs”. Una finestra des d’on albirar el passat, els costums de la Catalunya no industrialitzada, i imaginar com vivien les generacions que van trepitjar Catalunya molt abans que nosaltres.
