Que fàcil és exclamar “Cent anys!” i que difícil és complir-los! La Societat Musical La Unió Filharmònica d’Amposta ha assolit fa pocs mesos aquesta xifra tan màgica. Núria Gómez, presidenta de l’entitat, ens ha explicat el poder que les bandes ebrenques han exercit com a eina de culturització de les classes més humils i el seu potencial per enfortir l’autoestima d’una terra cada cop orgullosa de les seves arrels Per molts anys, Filharmònica!
Per la gent que no viu a l’Ebre… Com explica la importància que hi tenen les bandes?
A les Terres de l’Ebre sempre hi ha hagut una forta tradició. És cert que durant la guerra civil en van desaparèixer moltes, però també ho és que gairebé tots els pobles han volgut recuperar la seva banda, o almenys un conjunt instrumental. Per a la gent que vivim a les Terres de l’Ebre, les bandes han estat importantíssimes. Van apropar la cultura a les capes socials més pobres i van oferir una via d’entrada als nouvinguts que arribaven als pobles.
La importància de les societats musicals no es reduïa únicament a les bandes. A banda de la formació musical que oferien, eren un punt de trobada per a moltíssima gent. En els seus cafès, s’hi parlava de tots els temes que marcaven l’actualitat de cada poble: pagesia, política, l’estat de la ciutat… I en els seus balls, que eren de les poques diversions que tenien els joves durant la dictadura, es van forjar moltes amistats i molts matrimonis.
La guerra civil va comportar unes conseqüències desastroses per la Fila.
Com moltes altres entitats, vam perdre pràcticament tot el nostre patrimoni humà i material. Ens vam quedar sense instruments ni arxiu musical. Refer aquesta pèrdua en plena postguerra va ser molt dur. Calia ser molt valent per tornar a tenir ganes d’ajuntar-se per promoure la música i la cultura. I totes les persones que ens han precedit, de ben segur que ho van ser. No sé si ara estaríem preparats per viure aquelles èpoques.
La Unió Filharmònica ha estat un exemple de cohesió i participació, especialment durant l’època franquista. Vam acollir molta immigració, sense importar-nos mai d’on venien, quina llengua parlaven, o si tenies més o menys anys.
L’1 de juliol, la Generalitat de Catalunya presentarà l’Inventari del Patrimoni Cultural Immaterial de les Terres de l’Ebre (IPCITE). Percep un canvi d’actitud en la manera com els ebrencs perceben el seu patrimoni?
Durant molts anys, les societats musicals hem realitzat una funció que pertocava a les administracions públiques: la formació musical. Actualment la majoria de municipis tenen escoles públiques, però no sempre ha estat així. Paradoxalment, malgrat aquest impuls que ha demostrat la societat civil, els ebrencs ens hem sentit molts anys com una cultura menor, poc instruïda. Hem tingut la percepció que les nostres tradicions, molt arrelades a la terra, no tenien valor. Afortunadament, cada vegada ens sentim més orgullosos del nostre folklore. Estem espolsant-nos aquest sentiment d’inferioritat.
Sempre destaqueu la importància del contacte i el relleu generacional.
A diferència de les disciplines esportives, on els membres d’una entitat queden segmentat segons l’edat, a les societats musicals s’hi pot palpar el contacte generacional. Al meu entendre, les societats musicals no podem ensenyar només formació musical. També hem d’aprofitar aquesta relació entre persones d’edats molt diferents per educar en valors. I una de les millors maneres de fer-ho és establint que totes les opinions tinguin el mateix pes, ja siguin expressades per senyores i senyors de 70 anys o xiquets de 15. La igualtat és una mostra de tolerància i respecte bàsic. Al meu entendre, no només és fonamental, sinó també molt pràctic. Quan els nens han estat ben educats a les escoles musicals, i coneixen la història de l’entitat on formen part, és molt més fàcil introduir-los a les bandes. De fet, alguns dels màxims responsables de la Fila n’ havien estat alumnes.
La Unió Filharmònica d’Amposta mou molta gent (20 aules de música, 105 músics en actiu) i ha estat repetidament reconeguda amb reconeixements nacionals i internacionals. Quin és el secret del seu èxit?
No hi ha secrets. O només un: estimar molt l’entitat i creure-hi fermament. Quan reflexiones sobre la quantitat d’hores que hi dediquem totes les persones que es responsabilitat sobre una activitat –vetllant per la viabilitat econòmica, complint les gestions exigides, etcètera—, pots caure d’esquena. Les entitats som un cúmul d’amistat. Hi som per fer millor la vida de les persones. Si perceps aquest retorn, tot és molt més senzill.
Com heu ideat la celebració del centenari?
Des del primer moment, hem tingut clar que volíem un centenari obert a la ciutadania. No volem fer un reguitzell de commemoracions mirant-nos el melic, explicant què bonics que som i com de bé fem les coses. Just al contrari. En la mesura del possible, volem compartir aquesta alegria amb tantes persones i bandes com sigui possible. Que tothom es senti partícip de les activitats que organitzem.
Tot i que la majoria d’activitats del centenari no són gaire diferents que les d’una temporada habitual, sí que hi hem volgut afegir tocs més originals. Un exemple serà la XXXVI Trobada de Bandes, que agrupa totes les entitats associades a la Federació Catalana de Societats Musicals, i que enguany tenim acollim nosaltres. Ens hem proposat que sigui una festa on els autèntics protagonistes siguin els músics. Sense renunciar a la vessant institucional, que no es pot obviar, volem que s’enduguin un record especial.
Quins reptes de futur teniu plantejats?
Més enllà de projectes concrets, crec que hem de marcar-nos un gran repte: saber escoltar què desitja la gent i no tenir por a obrir-nos a formats nous. En els darrers anys, per exemple, hem presentat tributs a bandes de rock. Crec que és un bon camí a seguir. La millor manera de garantir la vitalitat i la continuïtat de l’entitat.
Guillem Carreras
