Fa uns dies, en un concurs televisiu d’aquests que teòricament no mira ningú, va aparèixer un grup de noies de l’Escola Barcelona Burlesque Experience. El número que van presentar era un striptease (sardanalesque), amb el fons musical de la coneguda composició de La Trinca, Arriba l’hora de ballar sardanes.
L’enrenou que s’ha girat entorn d’aquesta actuació ha estat força important, especialment entre el sardanisme més tradicional. Davant d’aquest espectacle es podrien posar en consideració diferents criteris.
Si hem de respectar la llibertat d’expressió, hem d’acceptar qualsevol manifestació artística, ens agradi o no. El gust o el mal gust de qui realitza aquesta acció no ha de coincidir necessàriament amb el nostre. La sardana no deixa de ser una dansa i una música que pot barrejar-se, fusionar-se o reinterpretar-se. No és cap peça de museu intocable, ancorada al passat.
Algunes persones potser se senten ofeses o ferides en el seu sentiment perquè en aquest espectacle consideren que s’hi caricaturitza la sardana, símbol de catalanitat, i criminalitzen l’actuació per la manca de respecte a la tradició que significa. Suposo que deuen pensar de la mateixa manera quan es cremen fotografies de monarques, còpies de constitucions, banderes o qualsevol altre símbol d’altres cultures. O és que la llibertat d’expressió s’ha d’aplicar només en allò que no ens importa a nosaltres?
La veritat és que a mi la idea m’ha fet gràcia, de la mateixa manera que, en el seu temps, em van fer gràcia les paròdies de La Trinca. Una altra qüestió és la posada en escena. Un striptease sense sentit no em fa ni fred ni calor i penso que el cos humà no ha de ser moneda de canvi de res. Ara bé, si hi ha algú interessat a exhibir-se públicament, perquè creu que li serveix per créixer(?) personalment, és cosa d’ell o d’ella.
El que sí que m’ha preocupat força, és el comentari que va fer Sílvia Abril, membre del jurat d’aquest concurs, en el sentit que la sardana és la dansa més avorrida del món. Aquesta persona mereix una felicitació pública perquè deu haver investigat durant molt de temps totes les danses del món per manifestar-se amb tanta rotunditat.
Crec, però, que aquesta afirmació és més aviat la constatació que ella i una part de la nostra societat no coneix el nostre patrimoni i, no satisfetes amb això, s’atreveixen a menystenir-lo. Uns per ignorància uns altres perquè es creuen postmoderns viuen d’esquena a una realitat tangible, de llarga tradició, carregada d’innovació i eina de cohesió i integració social.
Penso que aquí rau el repte del sardanisme actual, saber transmetre a aquesta part de la societat la imatge i els valors de la nostra dansa. La resta és pura anècdota.
Podeu veure l’enllaç de l’actuació del grup de l’Escola Barcelona Burlesque Experience, fent clic aquí.
3
3
