L’antropòloga Mireia Guil, especialitzada en l’estudi de les falles pirinenques, inscrites l’any 2015 a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat, va defensar que qualsevol festa ha de ser autoreferencial; és a dir, que només té sentit i pot considerar-se com a tal si s’organitza i s’adreça per i a una comunitat local autogestionada. En aquest sentit, la doctoranda de la Universitat Autònoma de Barcelona va apuntar que no ha existit una resposta comuna de totes les comunitats fallaires del Pirineu per adaptar-nos al nou context.
Guillem Soler va plantejar un altre element fonamental, com és el reforç d’un “jo col·lectiu”. Vinculat molts anys a la promoció de l’activitat castellera, Soler va transmetre la negativa de la gran majoria de colles a retornar als assajos de manera escalonada, permetent en primera instància els entrenaments de petits grups aïllats. El pensament majoritari entre el col·lectiu casteller és que tots els integrants d’una colla, des de les crosses fins a l’enxaneta, formen part d’un grup, i en conseqüència, han de seguir les mateixes directrius.
Des de les Illes Balears, el doctor en Història Andreu Ramis va plantejar la paradoxa que viuen les comunitats festeres durant el postconfinament. D’una banda, es parteix de la convicció que la tradició només té sentit si és útil a la realitat present i sap adaptar-se a les necessitats de cada generació. Però precisament pel mateix motiu, també existeix el convenciment que la tradició requereix avançar espontàniament, sense l’excessiva regulació establerta per les normatives sanitàries. Dos elements essencials de la festa, com són l’ocupació de l’espai públic i la desinhibició col·lectiva, queden fortament compromeses en l’actual escenari.
Per fer front a aquestes mancances, alguns ponents a les jornades van proposar alternatives pal·liatives. Una de les més freqüents ha estat el reforç dels elements simbòlics que identifiquen les festes. De fet, no és una pràctica gens inèdita. Eliseo Martínez, com a representant dels campaners de València, va recordar que l’any 1834, en plena pandèmia, van deixar de sonar els batalls a la ciutat del ratpenat. Si els veïns vivien en el no-temps, aquesta situació s’havia de traduir simbòlicament en l’aturada del campanar, símbol emblemàtic d’organització comunitària.
Una altra de les solucions més populars ha estat l’organització d’activitats virtuals. A tall d’exemples, Montserrat Garrich i Joan Gómez van exposar-se les activitats impulsades per l’Esbart Català de Dansaires, entre les quals han destacat la publicació de fragments del dietari del Baró de Maldà; en l’àmbit sardanista, Lluís Garcia Petit i Xavier Tresserras van compartir les accions que ha executat la Confederació Sardanista de Catalunya per adaptar-se a la pandèmia. En la mateixa línia, la doctora Maria Antònia Pujol va compartir el protocol creat per la Cobla Ciutat de Granollers per garantir la continuïtat de les audicions i ballades sardanistes.
