A més del 2.0, un altre vessant sardanista del qual sí que podem gaudir aquests dies és l’artístic, ja que són nombrosos els artistes que al llarg d’aquest darrer segle i mig han dedicat obres a la dansa.
Segurament són les escultures públiques les més recordades de l’art inspirat en el sardanisme pel fet de ser físicament en places i carrers transitats i, per tant, la gent les trobava en el dia a dia previ al confinament. L’Institut d’Estudis Catalans comptabilitza a la seva pàgina web un mínim de 47 monòlits, monuments o representacions commemoratives de la sardana, sovint instal·lades coincidint amb la ciutat pubilla de la sardana de diferents poblacions catalanes.
Entre altres escultures, és possible que recordeu la de Montjuïc del penedesenc Josep Cañas; la de Santa Coloma de Farners de Martí-Sabé, la que hi ha situada a la Rambla Nova de Tarragona, a tocar del balcó del Mediterrani, de Josep Maria Brull, o la de Lloret de Mar, de Domènec Fita.
De la mateixa manera que els escultors, també trobem en la pintura i en la decoració ceràmica la imatge dels dansaires. Les sardanes picassianes, molt mediterrànies, en son un bon exemple. A més de l’estela del malagueny, trobem tota una panoràmica d’artistes interessants, una part destacada va ser recopilada i difosa durant anys pel periodista olotí Robert Roqué en l’apartat “Els artistes i la sardana” de Som. Revista de cultura popular catalana, amb difusió arreu de les comarques gironines i al conjunt del país.
Així, bona part dels artistes catalans de la segona meitat del segle XX s’han inspirat en alguna ocasió amb la sardana: de Palau Ferré a Bartolozzi, de Mercadé a Grau Garriga o Ràfols Casamada, entre d’altres. A més dels quadres sardanistes de Miró o Tàpies, també hem de tenir present que, com detallava en una conferència recent el periodista empordanès Josep Playà, el món de la cobla també és present a la cosmologia surrealista de Salvador Dalí.
Lògicament cadascun dels artistes ha recreat o reinterpretat el fet sardanista des del seu punt de vista personal, amb el seu estil pictòric en carbonet, cera, aquarel·la, oli, tinta xinesa o tècnica mixta. Són obres entre el figurativisme i la matèria, entre les composicions cubistes i l’informalisme. Podem trobar-ne de tots els estils.
Totes aquestes obres, i moltes d’altres que caldria citar, conformen un patrimoni artístic que és, també, un patrimoni sardanista que cal conèixer.
