A més de la docència, la teva gran passió és el món cultural català. Des de quin prisma el mires? Com el valores? Què és el que t’interessa especialment?
La cultura és un element clau, imprescindible i necessari en la vida dels pobles. Ens humanitza, ens emociona, ens sensibilitza, ens ajuda a trobar el millor de nosaltres mateixos, tant a nivell individual… com a nivell col·lectiu. En aquest sentit ens ajuda a prendre consciència dels grans actius dels nostres països, ens genera autoestima de la més saludable i és una de les millors cartes de presentació al món que tenim. Si tenim un color propi en el mapa dels pobles del planeta és per diferents motius, i la llengua i cultura en són dos de ben importants.
Les sardanes han tingut sempre un paper destacat, especialment a les comarques gironines. Quin vincle hi mantens?
En relació amb la sardana, em meravella tot: la música, la cobla, els instruments, el ball, la passió que hi posa tothom… Hi ha molta qualitat. A més, els valors que caben dins de la rotllana, dels quals caldria fer molta més pedagogia, són moltíssims. Convindria, però, que el so de la sardana arribés molt més als nostres infants i joves, així com tot el que representa. És molt bo que n’aprenguin a ballar quan són petits. Per a estimar-la, l’han de conèixer bé. Sempre, d’una manera o altra, hi he estat vinculat. El meu pare, que morí fa pocs mesos, també n’era un entusiasta.
Parla’ns dels llibres i butlletins d’aplecs sardanistes amb els quals col·labores. Quines temàtiques hi has anat publicant aquests darrers anys?
Col·laboro, des de fa molts anys, amb els llibres i els butlletins que elaboren les comissions dels aplecs sardanistes de Flaçà (Gironès), Palamós (Baix Empordà) i Sils (la Selva). La sardana és una mina ampla i fonda de la qual es pot extreure molt de material per a textos diversos. Sempre hi ha temes a tractar i entrevistes a fer. M’agrada entrevistar persones directament vinculades amb la sardana, però, també, homes i dones que destaquen en àmbits diversos i que, potser, la seva faceta sardanista no és gaire coneguda. Hi ha molts temes interessants, moltes curiositats i moltes persones que es poden connectar amb la sardana. M’agrada fer descobertes en aquest sentit i treure’n punta. Les tracto en les publicacions abans esmentades, però també en escrits que publico en diferents mitjans.
El 2015 publicaves el llibre Referents. Entrevistes a 40 personalitats dels Països Catalans, una molt bona panoràmica de tota una generació que ha marcat els fonaments de la cultura catalana dels darrers cinquanta anys.
El llibre es titula Referents perquè són homes i dones de mentalitat positiva, mirada esperançadora i tarannà generós que contribueixen a fer que es puguin mirar els Països Catalans, tant des de dins com des de fora, amb admiració i respecte perquè, des de l’estimació, la imaginació creativa, la lucidesa, el talent i la vocació de qualitat han fet —i fan— una tasca important al servei de les persones, el nostre poble i el conjunt de la humanitat. El seu bon fer esdevé guiatge; el seu exemple, estímul.
Són referents d’àmbits diferents, oi? N’hi ha de vinculats a la cultura popular?
Sí, ben diferents, però que tenen moltes coses en comú, com ara un profund sentit de país, des d’una mirada molt oberta al món, i que creuen en la força i en la importància de la cultura… i de la cultura popular. Heus ací alguns dels que hi surten, i que vaig entrevistar per a publicacions sardanistes: Josep M. Ainaud de Lasarte, Josep M. Casasús, Josep Espar i Ticó, Núria Feliu, Lluís Subirana…
Recentment, el 2019 va arribar a les llibreries un nou títol, Què t’ha ensenyat la vida?, on recollies 202 veus de persones referencials en diferents àmbits que reflexionaven sobre els aprenentatges vitals. Algunes d’aquestes veus també estaven vinculades a l’associacionisme cultural català.
Dues-centes dues persones d’arreu de les terres de parla catalana, pertanyents adiferents àmbits, donen resposta a aquesta pregunta. Cal destacar la diversitat de temàtiques i de tons de les diferents respostes, les quals són nascudes a partir de la reflexió profunda, del testimoni generós i del desig que puguin ser útils a altres persones.
Ens en podries recordar algunes reflexions?
Heus ací algunes de les que hi apareixen: “La vida m’ha ensenyat a gaudir dels dons rebuts. Lluitar per les il·lusions, acceptar els cops rebuts amb esportivitat. Tenir una mirada per als altres i donar amor pel goig de donar-lo” (Pilarín Bayés, ninotaire). “En aquest món hi ha una cosa important, que surt al Parenostre: Que Déu ens salvi del ressentiment. S’ha d’oblidar i perdonar, no sols per santedat, sinó també per comoditat. Si tens rau-rau, qui ho pagues ets tu… més que no pas l’altre. Així, doncs, més val no amoïnar-s’hi gaire i anar tirant” (Josep M. Ballarín, capellà i escriptor). “El frec a frec amb la vida, després de conviure amb ella tants anys, m’ha ensenyat a estimar-la apassionadament. La joia de viure ningú no ens la pot robar si tenim la mirada neta i afinada. No conec solidaritat més autèntica que viure de manera positiva. El millor regal per a les persones que estimem, i ens estimen, és la nostra alegria” (Joan Surroca Sens, educador).
A partir de les vivències que has compartit amb tot aquest seguit de personalitats, tant en un llibre com en l’altre, quina mirada creus que tenen sobre el conjunt de l’àmbit lingüístic? Creus que hi ha prou consciència de territorialitat?
M’agrada estar en contacte amb persones d’arreu dels països de parla catalana. Sovint em comenten que a vegades, des del Principat, no es té prou en compte tot el que fa en els altres territoris. Val la pena que en prenguem nota, d’aquesta preocupació, que no és minoritària. És bo, per molts motius, que seguim ben de prop tot allò que hi succeeix, com també que en coneguem els seus protagonistes. Certament es duen a terme molts projectes i moltes activitats de gruix i interessants. Tot plegat ens ho hem de creure molt més: la llengua, la cultura, la cultura popular, el país, els països… I és que no es tracta de poder “sobreviure” sinó de poder “viure”, i de poder-ho fer amb dignitat, goig i normalitat, amb la màxima normalitat.
És a dir…
Cal que aprofundim en el coneixement dels diferents pobles de parla catalana i, sobretot, adonar-nos amb quina facilitat, quan tenim aquesta mirada global, es trenen lligams de tota mena: culturals, econòmics, geogràfics, històrics, humans, lingüístics (la llengua catalana és el nexe d’unió més important que compartim tots plegats i un immens signe d’identitat), polítics, socials… i, alhora, es visualitzen totes aquelles coses que compartim i ens agermanen, que son moltes, moltíssimes. El fet de veure el país en tota la seva amplitud i riquesa ens dona arguments i força i, al mateix temps, ens fa prendre consciència que la catalanitat té múltiples expressions a tot arreu. El que està clar és que, sigui quin sigui el futur, les relacions entre tots plegats han de ser excel·lents, fluïdes, magnífiques. No ens podem posar d’esquenes els uns amb els altres.
Tornant a l’actualitat, quin impacte creus que tindrà la difícil situació d’aquest 2020 a la cultura catalana, en sentit ampli?
La cultura està passant uns moments molt difícils. Dit això, vull subratllar dues coses que fan llum i donen esperança: per un costat, la societat cada vegada és més conscient que no és un element afegit, curiós, prescindible, sinó clau, útil i necessari; per l’altre, és un món que té una gran capacitat per a reinventar-se i readaptar-se. Des dels diferents àmbits que hi estan vinculats s’han de continuar buscant les millors fórmules perquè els qui conreen els camps de la cultura, siguin de l’àmbit que siguin, en puguin viure dignament: han de poder gaudir amb el que fan i, alhora, arribar a final de mes sense patiments econòmics. Estic convençut que tot plegat servirà per avançar en aquest sentit i que hi haurà un abans i un després, però en positiu.
Com veus la cultura catalana dels joves d’avui?
La cultura és un pastís sempre gustós si es troben, a cada moment, les fórmules adequades per a transmetre-la. Les noves tecnologies i les xarxes socials, per exemple, poden donar molt de joc. S’ha fet, s’està fent molta feina en aquest sentit. I se n’ha de continuar fent. El més important, però, és el que et deia abans: hi hem de creure i hi hem d’actuar de manera conseqüent. Els joves, sigui quin sigui el seu origen, han de poder veure la llengua i la cultura catalanes com un patrimoni atractiu, magnífic, modern, propi, viu…, que, entre tots, hem de cuidar. Un patrimoni que ens dona una personalitat digna d’admiració i reconeixement, que no ha estat —i que no és— fàcil de conservar i que és bo i desitjable que se’l facin seu, l’assumeixin i se’n responsabilitzin.
Sabem que ets una persona molt activa i que sempre tens projectes en marxa. Ens pots avançar alguna cosa? En què estàs treballant?
Vivim en l’època de les pantalles, de la immediatesa, de la rapidesa… Hem d’aturar-nos de tant en tant en algun dels replans de l’escala de la nostra vida i, entre moltes altres coses, conèixer i valorar la figura i l’obra de persones que ens han precedit i que ens han deixat petjades plenes de bones llavors. Hem de tenir la consciència que som baules d’una llarga cadena. “Qui perd els orígens perd identitat”, canta Raimon en la cançó “Jo vinc d’un silenci”. Ara mateix estic treballant en projectes engrescadors que precisament busquen això: connectar, relacionar, sumar i trenar passat, present i futur.
