Tot sovint en Manuel Cuyàs utilitza les expressions de la cultura popular per fer reflexionar els lectors de la seva columna d’El Punt Avui. També acostuma a constatar novetats i ho fa ficant-se entre la gent, participant en els esdeveniments. No fa gaires dies es trobava a la terrassa d’un bar de la Plaça de l’Ajuntament de Premià de Mar, contemplant una ballada de sardanes. Havia passat la mitjanit, Cuyàs reflexiona sobra el retorn de les activitats nocturnes. “S’obren les botigues fins a altes hores de la matinada i la clientela hi va en massa -es deia. Que els museus són poc visitats? Se’ns franquegen les portes fins que surt el sol i trobem gent interessada en els ossos dels marsupials que de dia no hi ha ningú que se’ls miri”.
Cuyàs arribava a la conclusió que “som de mena clandestina i amagada” i, recordant els temps de les prohibicions, considerava que sortir de nit encara té aquell puntet de cosa prohibida que ho fa tot més excitant. Continuava donant dades concretes sobre la ballada de sardanes de la que era espectador: “Que es pensen que per l’hora que era hi havia pocs balladors? Precisament per l’hora n’hi havia moltíssim. Molts més dels que podem trobar en els aplecs de matí i tarda”. El pare d’en Cuyàs deia que l’audició d’una sardana li feia pensar en un matí de diumenge o de dia de precepte assolellat… Ara, “a les ballades dels matins i per molt que faci trenta anys que El Corte Inglés organitzi aquells concursos de ballades joves a la Plaça de Catalunya de Barcelona, jo només hi trobo quatre vells molt vells que fan el que poden amb tota la bona intenció del món però que en cap cas formen un poble que avança dant-se les mans. A la nit de Premià hi havia joves i fins i tot nens, i també hi havia gent vinguda de fora que havia portat la cadira per assegurar-se el descans entre immòbil anella i immòbil anella. Tots independentistes? em vaig preguntar. Segurament”. Cuyàs diu que es van rifar ampolles de xampany del Penedès, estades a un recinte rural i un pernil embolicat amb un drap blanc. Hi van tocar tres cobles: Premià, Sant Jordi/Ciutat de Barcelona i Marinada.
“El rellotge del campanar de l’església vinga donar les hores –constata el periodista i escriptor– i la gent vinga ballar i la cobla vinga bufar…” Fins a quart de tres no es va donar per acabar l’acte, quan en Cuyàs, tot observant la cara dels balladors, explica que va pensar que “com a la taverna d’en Mallol, tots els que hi havien entrat amb lluna sortien amb sol”. Cuyàs, un autèntic referent del periodisme d’aquest país, un creador d’opinió amb capacitats per analitzar la complicada situació política que vivim, es mostrar preocupat per la suposada crisi de la sardana, aportant-nos un nocturn de sardanes a Premià de Mar que pot ser un veritable revulsiu per activar la dansa nacional per antonomàsia.
(Transcripció i comentaris de Pere Baltà)
