Ho explica Joan Domènech Moner a la tercera pàgina del darrer número de la revista SOM: “Teníem poc més de vint-i-cinc anys quan el dia 11 d’octubre de 1969 una colla de sardanistes preocupats per la dansa i, sobretot, per la problemàtica que planteja l’organització dels aplecs, ens reuníem a l’Hotel Flora de Banyoles sota l’empenta del recordat Jaume Vidal Serola, banyolí significat, i amb la col·laboració també importantíssima de l’olotí Josep Gelis i Berga i el gironí Pito Torres Estruch. D’allà va néixer una comissió coordinadora integrada pels esmentats Vidal, Gelis i Mateu Ribas, de Caldes. Aquella primera trobada es va institucionalitzar en forma de sopars i les trobades van començar a tenir una estimulant regularitat. L’Agrupació d’Aplecs de Girona, doncs, acabava de néixer.”
És minuciós en Joan Domènech quan explica que les assemblees de la coordinadora es van anar fent al llarg i ample de la geografia comarcal: Girona, Caldes, Anglès, Figueres, la Bisbal, Olot, Torroella, Ripoll, Sant Jaume de Llierca, Lloret, Cassà, Portbou…, sucessivament,fins que l’any 1970, ja eren 17 els aplecs que es celebraven a les comarques gironines. El 1971 morí Vidal Serola, que va ser el primer president, que per malaltia ja havia estat substituït pel figuerenc Ferran Arbusà. “Avui, repasar aquests noms carismàtics d’aquells primers temps –diu Domènech en el seu escrit-, ens sacseja el cor. Molts ja no hi són.”
Actualment, l’Agrupació d’Aplecs ha superat les dues-centes deu trobades, tot resolent la problemàtica relacionada amb la sardana, la mateixa organització d’aplecs, la creació d’estatuts i reglaments, la necessitat de federar-se amb altres institucions del sector, adequar-se a les disposicions legals de cada època, buscant ajudes i finançament. “La lectura, amb detall, dels diferents acords –raona l’articulista-, demostra tota la feina feta, que és molta, a vegades difícil, per la passió que hi ha hagut pel mig i perquè l’abundor de manifestacions ha aconsellat delimitar bé el significat de la paraula aplec i han quedat dolorosament pel camí, alguns pobles que no tenien prou possibilitats de fer-lo amb prou cobles i audicions”.
