Una de les obres teòriques més conegudes d’Albert és Contra la falsa sardana (1953), en la qual reclama que no s’abaixin els braços durant els passos curts, en considerar que es tracta d’una moda sorgida a principis del segle XX, arran de la publicació del llibre Estètica de la sardana d’Esteve Fontbernat (1907), i que no es va popularitzar fins a mitjans de segle. La voluntat de mantenir els cànons sardanístics el va empènyer a fer un descobriment important (1955), el de les sardanes més antigues fins avui conegudes, custodiades en un manuscrit del segle XVIII a la Biblioteca de Catalunya. La qüestió coreogràfica va preocupar Albert durant tota la seva vida, com acredita la publicació l’any 2007 d’un estudi fet arran de la descoberta del manuscrit original d’El método pera aprender de ballar sardanes, de Miquel Pardas (1850).
En els estudis que va cursar al Conservatori del Liceu de Barcelona, Albert va ser instruït pel mestre Joaquim Serra en la instrumentació per a cobla. La seva aportació, en aquest àmbit, també és destacada. La publicació del Nou tractat pràctic d’instrumentació per a cobla (1999) el va fer mereixedor de l’Obra del Ballet Popular.
Com a músic va especialitzar-se en la interpretació de la tenora i el tible, si bé també va aprendre a tocar l’oboè, la viola, la flauta de bec, la guitarra, l’orgue i l’acordió. Aquest gran ventall de recursos també es plasma en la seva trajectòria professional. Disposava d’un perfil prou transversal que li va permetre compaginar les responsabilitats com a professor de l’Escola Laietana de Barcelona i la direcció de l’Orquestra de Cambra de Girona. I com a compositor, es pot fer una reflexió semblant: a més de ser l’autor d’una vuitantena de sardanes, també va atrevir-se amb la música religiosa, l’harmonització de ballets per a esbarts dansaires, peces per a corals i orquestres, i l’adaptació de música clàssica.
Curador de l’obra de Caterina Albert
Encara en l’àmbit musical, Lluís Albert va musicar alguns poemes de la seva tieta Caterina, com ara les sardanes per a versió coral Bella Costa Brava (2003) i Cant a la tramuntana (2008). Des de la mort de l’escriptora (1966), va treballar incansablement en la promoció de la seva obra. Des del Museu de l’Escala, expliquen que va demanar als germans de l’escriptora que li cedissin la casa per tal de convertir-la en un espai d’homenatge a l’escriptora. El Museu-Arxiu Víctor Català, inaugurat el 1975 i actualment propietat de l’Ajuntament de l’Escala, sorgeix d’aquesta voluntat. En agraïment, l’Ajuntament empordanès va concedir la Medalla d’Honor a Lluís Albert i el va proclamar com a Fill Adoptiu del municipi (1998).
A més de preservar l’obra literària de Caterina Albert, el seu nebot també va fer restaurar el manuscrit original de Solitud, i va difondre les recerques que va emprendre en la salvaguarda de refranys i cançons populars de l’Empordà.
