Quin és l’origen del col·lectiu El bou i la Mula? Amb quin objectiu us vau constituir ara fa 20 anys?
Ens vam fundar com a entitat el 4 de setembre de 1999, al monestir cistercenc de Santa Maria de Solius. Farà, doncs, 20 anys. El grup era una barreja de persones que ja feia anys que estaven en associacions pessebristes locals i persones de perfils concrets que no hi tenien cap relació, com antropòlegs, educadors i artistes. El caràcter apòcrif dels personatges del bou i la mula, que vam escollir pel nom, era tota una declaració d’intencions, com a símbol d’obertura i diversificació.
Vam néixer amb la voluntat d’aportar al món pessebrístic i del patrimoni immaterial un espai de trobada i d’intercanvi per a pessebristes; entenent aquest terme en un sentit ampli, és a dir, “pessebristes” no només com a constructors de pessebres, sinó també com afeccionats al món del pessebre, al col·leccionisme, a la recerca o a la difusió.
Quines activitats realitza actualment l’entitat? Com voleu celebrar aquestes dues dècades de vida?
Els nostres eixos de treball són la documentació, la recerca i la difusió, a través de publicacions, exposicions o debats. El 5 de desembre inaugurem els actes de celebració d’aquest 20è aniversari amb una exposició al Museu arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, dedicada al doctor Pere Catà i Vidal. Es tracta d’una exposició antològica d’una 50 de peces d’una qualitat excelsa. Una oportunitat única que difícilment es tornarà a produir. Aprofitarem l’acte per estrenar el nou logotip de l’entitat, obra del dissenyador Cesc Benavent, on prenen els valors que vol comunicar l’entitat: rigor, recerca, innovació, tradició/ renovació, ha desenvolupat un logos tipogràfic, on el nom és l’eix central, ja que forma part de la identitat d’una manera molt clara.
El 2016 vau procedir a la catalogació de l’arxiu Pere Català. Quina és la importància d’aquest fons?
La figura de Pere Catà i Vidal és una figura clau del pessebrisme català poc coneguda i menys reconeguda, fora d’un petit cercle. Es tracta d’un pessebrista il·lustrat; fa pessebres, sobretot fa figures i llegeix molt. És un home culte que a més s’ha dedicat a recopilar articles i retalls de diaris sobre el pessebrisme. Ha estat entrevistat tant per l’Enric Benavent com per mi mateix en les respectives tesis doctorals. Fou llavors que ens adonarem del seu fons. Ell volia que aquest fons el transcendís i no es perdés quan ja no hi fos; així que el donà a la nostra entitat amb la idea de posar-lo al servei de la comunitat pessebrista i als investigadors. Això s’ha assolí gràcies a l’esforç de l’Enric Benavent i la Laura Golanó i al suport del departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
Són 1150 entrades, majoritàriament d’articles de diaris i revistes dels anys 1930-60; procedents de 108 capçaleres diferents d’entre les quals destaquen La Veu de Catalunya, La Vanguardia, Diari de Barcelona, el Noticiero Universal, Destino, Condal entre d’altres. Les firmes dels articles corresponen a 516 mans diferents d’escriptors, cronistes, investigadors. Destaquen els noms de Joan Amades, Violant i Simorra, Duran i Sanpere, Josep M. Garrut, el pare Basili de Rubí, Joaquim Renart, esteve Busquest, Aureli Capmany o santiago Alcolea.
Des del Col·lectiu sou partidaris que el pessebrisme sigui un reflex de la societat actual, que s’hi escenifiquin personatges del segle XXI. Altres pessebristes, en canvi, consideren que el pessebrisme ha d’escenificar l’escena del naixement a l’establia amb versemblança històrica. Com viviu aquesta controvèrsia?
La versemblança històrica en el pessebre és una fal·làcia. No existeix. N’hauríem de dir fals verisme històric. Aquest corrent s’inicia a finals del segle XIX fruit d’una exaltació generalitzada de l’orientalisme. El transmissor d’aquesta idea fou Domènec Talarn amb les seves creacions de caravanes orientalitzants de reis mags. Els dibuixos de Marià Fortuny, deixeble de Talarn, foren un referent de transmissió així com les estrenes operístiques d’Aida. Aquesta idea arrela en una mentalitat força encarcarada de buscar unes suposades essències catòliques del pessebrisme que transformen l’espontaneïtat popular amb normes estrictes i valoracions esbiaixades molt contundents. Fins al punt que el pare Basili de Rubí escriu en la seva coneguda obra “Art pessebrístic” que es tracta d’una batalla del pessebre.
El pessebrisme sempre ha estat divers i plural i sempre per tradició ha incorporat novetats contemporànies dels seus autors. Ja quan es va inaugurar la primera línia de ferrocarril Barcelona – Mataró van faltar temps perquè en moltes cases hi posessin un tren en el pessebre, davant l’estupor de les ànimes pures i ortodoxes dels més conservadors. Quan a Barcelona es va fer el primer enlairament d’un globus aerostàtic (1850) també es va veure reflectit en els pessebres popular. Un personatge tan tradicional com la castanyera resulta que fou una innovació que va fer bramar als més puristes en el seu moment. Frenar la innovació, limitar l’espontaneïtat, menysprear el pessebre familiar o popular és no estimar el pessebrisme i no entendre res.
Quin creus que és el futur del pessebrisme en una societat cada vegada més dessacralitzada?
El pessebrisme és una de les moltes manifestacions de patrimoni etnològic o, si ho preferiu, de patrimoni immaterial que té un origen clarament religiós. Aquest és el seu significat originari, i si voleu, el principal. Però amb el temps ha anat adquirint significants nous, com totes les altres manifestacions d’aquest tipus. Les que no han aconseguit transcendir a altres significats s’han anat perdent.
L’adquisició de significants nous, com el festiu, el lúdic, l’artístic, el patrimonial, el solidari, el pedagògic o el social, és un enriquiment continu per la manifestació, pels portadors de la manifestació i per tota la col·lectivitat que la viu, la representa i la transmet de generació en generació. Enfrontar-se a aquesta evolució és el pitjor que es pot fer per la seva continuïtat.
D’altra banda, els que la rebutgen justament pel seu significat originari sense tenir en compte tots els altres fan gala de la mateixa poca lucidesa que els altres.
Aviat coneixerem el nou disseny del pessebre de la Plaça Sant Jaume, que en els darrers anys ha estat motiu de polèmica. Com has viscut aquest debat?
Els pessebres, com a manifestació popular de llarga trajectòria, s’han manifestat de formes diferents i han anat evolucionant. Per tant, algú em pot dir com és un pessebre tradicional? Segur que hi haurien diferents respostes. A part de la mateixa evolució que ha de tenir tota tradició, existeix la cohabitació entre diferents models. Imposar uns models a la força no és mai bo per a ningú. La diversitat és sinònim de riquesa.
Els pessebres també són una manifestació de caràcter artístic, amb una voluntat d’interpretar, mostrar i exhibir. No recordeu quan es deia que els impressionistes eren uns degenerats? Recordeu qui ho deia? I el jazz? Deien que no era música, que era soroll. Per sort el concepte d’art ha evolucionat. Doncs, la definició de pessebre ha d’evolucionar en el mateix sentit i treure’n totes les restriccions. Totes.
Quins són, doncs, els límits dels pessebres?
Un pessebre ha de ser tot allò que el seu autor vulgui que sigui un pessebre i que comuniqui i/o interpreti plàsticament qualsevol dels missatges tradicionals del pessebrisme.
És difícil que un pessebre agradi a tothom, ja que la societat és diversa, variada i plural; i els pessebres són models d’autorepresentació. Per tant, una única interpretació no pot representar a tothom. És bo que en un espai públic es generi debat sobre un pessebre.
Sobretot cal que una obra emocioni. I a mi el pessebre de la Plaça sant Jaume m’emociona. Vol, dir que cal entendre’l? Com més referents tinguem millor. Però poca gent tindrà totes les claus interpretatives de la visió particular d’un artista. Cal prohibir, o negar totes les obres de les quals no tothom tingui les claus interpretatives? Ens convertiríem en un desert cultural. Volem això? I sobretot tenint en compte que de pessebres “clàssics” n’hi ha un munt a la ciutat. Per un que sigui diferent ens hem d’esquinçar les vestidures?
