He sentit aquests dies afirmacions sobre l’essència del pessebrisme. Hi ha qui creu tenir el pot de l’essència del que és o no és un pessebre, i hi ha qui es veu en cor de dir si algú és pessebrista autèntic o no.
Un pessebrista, representant d’un dels sectors més tancats i conservadors del pessebrisme, opinava en un mitjà de comunicació que el pessebre de la Plaça de Sant Jaume [que es pot visitar de 10 a 22h fins al 8 de gener] no era un pessebre, sense més arguments: “no és un pessebre perquè no és un pessebre i no té res de pessebre”, deia. D’altra banda vaig sentir en la inauguració d’una exposició de pessebres com un mossèn desqualificava el pessebre de Barcelona dient que era evident que al darrere no hi havia un pessebrista autèntic.
El pessebre de Sant Jaume d’aquest any no és de lectura fàcil, és veritat. No té res a veure amb un pessebre popular o amb el pessebre que està en l’imaginari de moltes persones. Hi ha gent que quan la contemplació d’una obra no respon a allò que comprèn fàcilment, en comptes de reconèixer aquesta limitació, desqualifica l’obra o l’artista. Analitzant alguns pessebres públics que han generat importants discussions me n’he adonat d’una cosa: al darrere d’aquests pessebres hi ha un projecte minuciós de creació, una intencionalitat elaborada de transmissió d’un missatge, de fer reflexionar o d’interaccionar amb la gent que se’l mira. Això no sempre ho he vist als pessebres de les associacions.
Sense anar més lluny, en l’exposició on el mossèn menyspreava el pessebre de Barcelona per que segons ell al darrere no hi havia pessebristes autèntics, hi havia un pessebre que pretenia representar la Visitació a santa Isabel on dues figures de marededeu conversaven una amb l’altra. L’autor del pessebre, advertit d’aquesta errada, es justificava dient que la figura que representava a santa Isabel la trobava vella. És a dir, a Barcelona uns “pessebristes no autèntics” generen una representació plàstica inspirada en un poema nadalenc de Foix on hi ha clarament representats els personatges del pessebre, i en aquesta altra exposició un “pessebrista autèntic” representa un quadre bíblic amb dues marededeus parlant entre si a causa d’un desconeixement profund del que està representant, i d’una total manca d’intencionalitat a l’hora de transmetre un missatge. Quin dels dos pessebres és un veritable pessebre, segons els pessebristes conservadors del pot de les essències del pessebrisme? Quin dels dos pessebres té clarament la intenció de transmetre missatge de Nadal? Quin dels dos pessebres és més respectuós amb el relat que es vol transmetre?
Els mateixos que deien que el pessebre de Sant Jaume no és un pessebre van afirmar que enyoraven el pessebre del butanero (presentat fa dotze anys pels alumnes de l’Escola Massana). Curiosament aquestes mateixes persones en aquell moment deien que allò no era un pessebre. La presència de propostes creatives que s’escapen del tradicional ha servit en aquests darrers anys per fer entendre que hi ha diverses maneres d’aproximar-se a la representació del Naixement de Jesús.
Aquest article ha estat publicat originàriament al blog de l’autor, El bou i la mula. Enric Benavent, com a pessebrista ha creat diversos diorames amb contingut social.
Nota: Sobre les diverses opinions que ha recollit el aquest pessebre, Jordi Montlló, president i membre fundador del col·lectiu El Bou i la Mula, ha contribuït a través del seu article El Pessebre de la Plaça Sant Jaume, publicat al seu blog, per llegir-lo, podeu fer clic aquí.