“La galopant incultura religiosa que hi ha a la nostra societat ens ha de fer replantejar algunes qüestions que donem per suposades a l’hora d’exposar un pessebre. Avançar cap a llenguatges que puguin ser compresos per tothom independentment de les seves conviccions personals”. La tesi doctoral Simbolisme religiós a l’espai públic. El cas dels pessebres públics i les possibilitats d’innovació en pessebrisme, defensada recentment per Enric Benavent, pivota entorn les dues preguntes que planteja aquest fragment: com representar públicament els pessebres en una societat que camina cap a la interculturalitat i la secularització, i quines formes d’expressió, properes a l’art conceptual pot assumir el pessebrisme contemporani.
L’abundant bibliografia de la tesi desdramatitza el debat recorrent entre tradició i innovació. A la llum d’un ample recorregut històric, Benavent demostra que aquesta dicotomia sempre ha existit, i lluny de ser negativa, ha permès evolucionar les tècniques pessebristes. Les obres definides actualment com a “tradicionals” també són el resultat d’una evolució tècnica o fins i tot conceptual. El mateix Ramon Amadeu, considerat el pare del pessebrisme modern, va saber exprimir aquesta ambivalència: sense renunciar al realisme del pessebrisme hebraic, que busca representar de manera fidedigne l’escena bíblica, va buscar elements que generessin més emoció en les persones que observaven la seva obra. Un segle més tard, durant els anys 20 i 30 del segle XX, la lluita entre els defensors d’un pessebrisme historicista i els partidaris d’explorar noves tècniques artístiques va tornar a rebrotar amb força.
La polèmica segueix ben viva, però els seus paràmetres han canviat notablement. El debat públic entorn el com ha estat substituït, o almenys complementat, per la deliberació sobre el què. Les societats occidentals no només es pregunten com representar el pessebre; també quin és el paper que la religió catòlica ha de tenir en l’espai públic. Malgrat que la religiositat perdi predicament entre els ciutadans, les manifestacions nadalenques transcendeixen l’àmbit cristià. En aquest context, apunta Benavent, el pessebrisme ha de convidar a la reflexió. Prioritzar l’expressió a la representació.
La funció social del pessebrisme
Si el pessebrisme contemporani vol aprofitar aquesta universalitat, defensa la tesi, ha de renovar els motius que tradicionalment han motivat els diorames. A diferència d’altres col·lectius, que arrelen les persones d’un poble o barri a la seva comunitat mitjançant la repetició protocol·lària d’una festa, el mestres pessebristes desitgen promoure un missatge social. Això significa, apel·lar directament a la consciència dels amics, coneguts i saludats que els rodegen. “Una de les funcions dels pessebres populars és el joc de l’autorepresentació i de l’escenificació de la vida quotidiana”, apunta Benavent. Segons el professor d’antropologia de la Facultat Pere Tarrés, repetir any rere any les mateixes representacions tendeix a descafeïnar l’esperit nadalenc que desitgen transmetre.
Per demostrar el fonament d’aquesta hipòtesi, l’autor analitza cinc estudis de cas que s’han caracteritzat per la innovació: el pessebre de la Plaça de Sant Jaume de Barcelona (2004), el pessebre públic de Terrassa (2009), les expressions religioses a l’espai públic a França, el pessebrisme i art contemporani a Olot, i els pessebres de la parròquia de Santa Dorotea de Barcelona.
Les conclusions extretes per Benavent plasmen la filosofia que durant deu anys ha practicat en el Col·lectiu El Bou i la Mula. En la mesura que els pessebres han de reflectir com és una comunitat, i més específicament les principals problemàtiques i mancances socials, els espais públics són el paisatge idoni per fomentar el diàleg i la reflexió.
El pessebre de la Plaça Jaume, obra de l’arquitecte Jordi Darder
Divendres 24 de novembre es va inaugurar el ja tradicional pessebre de la Plaça Sant Jaume que, com també ve essent tradicional, no ha deixat ningú indiferent. Les instal·lacions de l’obra, totalment accessibles, han estat dissenyades per l’arquitecte Jordi Darder. La representació emula un bosc de joncs d’on sobresurten 25 figures de metacrilat, representant sengles personatges del pessebre. Fins al 7 de gener serà visitable per tothom que vulgui apropar-se a la cèntrica plaça barcelonina.
