En el camp semàntic de paraules que millor podrien descriure la història del pessebrisme català, “innovació” seria una de les més destacades. La recerca de nous materials i tècniques de construcció ha estat una nota contínua. I tot i que la creació dels diorames d’Antoni Moliné l’any 1912 acostumi a focalitzar totes les referències, la renovació estilística ha estat una constant al llarg del segle XX. Joan Maria Garsot, traspassat el 20 de juny a l’edat de 80 anys, és una de les persones que millor ha encarnat aquesta voluntat transgressora.
Enric Benavent descriu Garsot “com una pessebrista diferent, que buscava contínuament el diàleg amb el públic”. Definit per les persones que n’eren properes com una persona reflexiva a qui agradava conservar sobre temes transcendents, no començava cap de les seves obres sense tenir ben definit el plantejament artístic que volia exposar. “La seva mirada—rebla Benavent—anava molt més enllà de la perfecció tècnica i del diorama realista”. La victòria de l’expressió intencional sobre la representació anodina.
Iniciat en la pràctica pessebrista a mitjans dels anys 50, quan la influència social del catolicisme era hegemònica, Joan Maria Garsot lluità per desvincular el pessebrisme únicament al “fet religiós”. S’allunyà radicalment de pessebrisme imperant des de principis de segle, caracteritzat per la representació històrica fidel de l’establia. Les seves obres fugiren de l’estètica clàssica, de tall realista, introduint figures allunyades de la tradició hebrea i obrint una via de representació poc explorada: la representació de l’establia en contextos fins llavors no concebuts. En aquest sentit, són cèlebres les reproduccions d’algunes estances d’Antoni Gaudí, per qui sentia un profund respecte i admiració, com ara la Casa Milà, la Colònia Güell o el Claustre del Col·legi de les Teresianes.
Entre els mèrits que la Generalitat de Catalunya va justificar per concedir-li el diploma de Mestre Artesà Pessebrista (2012), precisament destaca “l’exploració de noves tècniques, nous materials i nous llenguatges expressius”. Malgrat que el substantiu “artesà” probablement no defineix amb precisió l’esperit creatiu de Garsot, aquest reconeixement homenatjava la seva tasca de “difusió i reconeixement de l’ofici”.
Exercint la presidència del Grup Pessebrista de Casteller (1990-99) i la Federació Catalana de Pessebristes (1997-2001), Garsot va transmetre la necessitat de replantejar el pessebrisme contemporani, obrint-se a nous practicants i escenaris. Albert Català, que destaca a Tornaveu que mai va perdre les ganes d’innovar i replantejar-se noves tècniques, recorda l’entusiasme amb què Garsot va participar en el Working Progress celebrat la temporada 2015. El president de la FCP vol expressar el seu condol a la seva família, així com al Grup Pessebrista de Casteller, per la pèrdua d’un home que va sentir, durant tota la seva vida, una gran estima pel pessebrisme.
