Un dels fets culturals més arrelat en la nostra societat durant les festes de Nadal és “El pessebre”, una representació més o menys artística del misteri del Nadal, que grans i/o petits muntant cada any per aquestes dates, en llars, associacions, esglésies, places o aparadors entre altres indrets, com a senyal festiu.
Seguint el fil de la història del pessebre, aquest ens porta fins a l’any 1223, quan la nit de Nadal, Francesc d’Assís, va organitzar un pessebre vivent. Un fet que va arrelar a poc a poc amb les representacions dels pessebres vivents, que en el temps derivaren en les representacions dels “Pastorets” i els pessebres tradicionals.
Inicialment els primitius pessebres només es muntava dins de les parròquies i convents, un fet que va anar canviant de mica en mica en anar incorporant-se aquesta pràctica a les cases particulars, on cada família desenvolupava el seu enginy a l’hora de donar-li forma. Segons expliquen les cròniques, no és fins al segle XVIII que “El pessebre” guanya una certa esplendor, quan els aristòcrates comencen a bastir grans pessebres monumentals, que a manca d’altres atraccions eren visitats per nombroses persones.
La gran popularització d’aquestes petites, mitjanes o grans representacions casolanes amb el pas del temps va anar en augment fins a convertir-se en un dels arts populars, sobretot a títol familiar, més viu de la nostra societat. Dins de la seva evolució, de la mà d’Antoni Moliné i Sibil, trobem l’any 1912, un fet cabdal com és “El pessebre” convertit en diorama.
Com va ser això? Per necessitat, segurament seria la resposta, però anem a pams, el senyor Moliné, una persona que a banda del seu pessebre personal, des de feia un temps, en bastia un altre al convent-escola de les Monges Carmelites del carrer Montseny a Gràcia, el 1912 en el moment d’anar a construir el pessebre, no va trobar tot el suro que tenia guardat al convent, davant d’aquest contratemps mentre pensava com fer el que havia pensat, descobrí un paleta que estava realitzant uns adobs a l’edifici, sense pensar va demanar-li mig sac de guix i les eines, posant-sé tot seguit a donar forma amb aquest material al nou pessebre. Amb aquesta acció donà pas als coneguts diorames.
Per bastir un pessebre, el principal són les figures: de fang, plom o de plàstic, de personatges com: el pastor, els Reis, la bugadera, el nen Jesús, les gallines, els bens, les casetes, el pou, la cova, entre moltes altres, són els elements plàstics que donen forma al relat que cadascun dels autors vol imprimir en la seva creació. Unes figures que des del 1786, data de la primera fira de pessebres, les famílies i autors s’han proveït davant de les seves necessitats.
Ara bé, després d’aquest relat, cal incloure una nova visió o forma de veure o construir un pessebre… “El pessebre de Playmobil” una manera de fer o entendre aquesta tradició que cada vegada té més adeptes, que munten pessebres en llars, aparadors o centres culturals.
El Playmobil és un joguet, una figura de plàstic de 7,5 centímetres d’alt, amb braços, mans, cames, tronc i cap mòbil, que es pot desmuntar i remuntar amb diferents elements originals de Playmobil. Creat el 1973 per l’enginyer alemany Hans Beck, una figura, que dóna pas a diferents sèries com: indis, vaquers, romans, egipcis, pirates, vikings, guerrers medievals, habitants de la ciutat, camperols, tota mena d’animals domèstics i salvatges, així com una gran varietat de peces de mobiliari, d’estris de casa, del camp, etc. que donen al producte una gran versatilitat, en el moment de dissenyar cadascun dels personatges que han de configurar per exemple un pessebre. El pessebre de Playmobil de La Violeta.
Aquest és un pessebre que neix del context de la tradició pel pessebre i de la versatilitat de la figura Playmobil. Un diorama de vuit metres quadrats, amb centenars de figures Playmobil que donen forma coral i harmònicament a la narració d’una història, la del misteri del Nadal, en una versió diferent de la figura tradicional, però no per això menys interessant.
Una representació que compta amb els elements bàsics del pessebre com són l’Anunciata amb els pastors, els Reis i el naixement, però que també acull el poble amb les seves cases, els oficis, el mercat, els pescadors amb el seu poblat, camps, pous, l’exèrcit romà i també els seus dimonis. Un conjunt de figures tant de personatges com d’animals, moltes de les quals convenientment transformades, per donar forma a la part narrativa d’aquesta particular història sobre el misteri de Nadal, més agosarada al mateix temps que divertida.
Josep Maria Contel
