És clàssica aquella sessió d’un parlament polític que va posar a votació l’existència de Déu. No cal dir que votaven un tema que escapava a la seva jurisdicció democràtica, pel fet de ser una matèria que excedia les atribucions administratives i polítiques, eren problemes de conviccions personals, i voler legislar sobre aquesta matèria no era només una declaració o votació sense sentit, sinó que va provocar un ridícul que ha passat a la memòria històrica com una aberració. El que hauria estat possible, fóra regular la vida comunitària dels que creien o no en Déu i fomentar la seva convivència. No pas aprovar mesures coercitives sobre la minoria pel fet de creure o no en Déu en temes que poguessin ferir la llibertat de consciència dels ciutadans en minoria, i tampoc que una majoria, amb tot el dret de poder seguir administrant la vida política pública, volgués interferir en temes sobre els que no tenien cap legitimitat d’actuar. L’ideal seria que la majoria i la minoria col·laboressin en el desenvolupament de la seva vida en comú en nivells adients al poder polític, tot i respectant la llibertat de consciència de tots el ciutadans en temes en què no són competents. Tampoc cap tribunal està legitimat per decidir la vida d’un Poble, el patriotisme està per damunt de les constitucions, i intentar-ho va contra les consciències i de la llibertat dels ciutadans.
Posar a votació l’existència d’una pàtria és quelcom similar. No hi ha lleis, poders, ni constitucions que tinguin el dret de decretar si Catalunya existeix o no. Ni és democràtic definir si un País pot ser lliure o no, perquè una majoria estatal ho decideix, i per tant creure que una majoria té dret a influir sobre temes que depassen la seva legitimitat, com sotmetre un poble minoritari en un Estat fins a l’extrem d’intentar malèvolament fer-lo morir, és immoral. Això va contra els drets dels pobles. L’Estat espanyol no és competent per promoure que Catalunya ha d’acceptar determinats postulats que amenacen la seva pròpia existència. La minoria catalana, dins l’Estat no pot ser objecte clar o camuflat d’intents d’eliminació com a Nació. Tampoc una majoria catalana al seu territori podria fer desaparèixer o posar traves a la minoria espanyola que habita a Catalunya, quan aquesta esdevingués un Estat. Els catalans han respectat sempre la minoria espanyola en el territori català, cosa que ha estat així malgrat la malvolença espanyola contra els catalans durant segles.
El Sr. Rivera i altres treballen perquè Catalunya sigui una comunitat autònoma dins Espanya i no hi tinc res a dir mentre no ens vulguin imposar una Pàtria no ens és pròpia ni coartin el desenvolupament de la nostra. En aquest tema ni la democràcia ni la llibertat no poden promoure ni poden intentar imposar la catalanitat a cap grup minoritari a la nostra terra, però les minories espanyolistes no poden tampoc fer de quinta columna.
Convertir la Constitució espanyola en Déu inamovible serà una qüestió de fe però no de lliure i democràtica convivència entre les diferents adhesions patriòtiques. Fins que no s’accepti que Espanya no és com un ésser sobrenatural no es resoldrà el plet estatal amb Catalunya. I mentre això no és reconegui veurem declaracions grotesques com les del secretari de la Conferència Episcopal espanyola que, de forma aberrant, confon nivells humans amb els que ell interpreta com a divins, quan diu que “no acceptar la Unitat de l’Estat espanyol és immoral”. També aquest posaria a votació l’existència de Déu i de Catalunya en un parlament polític i si perdés cercaria l’exèrcit per declarar que Déu existeix i Catalunya no.
9
