Un dels nombrosos episodis de pluja intensa i fins i tot violenta que s’han donat ja aquesta tardor va fer que es plantegés l’anul·lació del , celebrat els passats dies 3 i 4 d’octubre. De fet, algun mitjà de comunicació fins i tot va arribar a anunciar-ho. Tot i això, l’organització va decidir no aturar la sessió de dissabte a la tarda -que ja estava en marxa quan va arribar l’alarma- i traslladar la de diumenge de les deu del matí a les quatre de la tarda. Una decisió que no era senzilla des de diversos punts de vista i que va suposar un esforç important per part de l’organització, de tots els proveïdors i, per suposat, de les colles castelleres participants. Finalment, les dues sessions es van poder completar sense cap incident i amb un èxit casteller notable.
De fet, i tot i celebrar-se en dates propícies a les tempestes, fins al moment cap de les trenta edicions del Concurs de Castells de Tarragona s’ha hagut de suspendre per la pluja. I, en tot cas, aquest semblava un escenari superat un cop la Tarraco Arena es va reformar de manera que pot tancar totalment la seva cúpula. Ara bé, aquest 2026 el problema no va ser tant la pluja que queia a Tarragona (res excepcional dissabte; inexistent diumenge) com les tempestes que es podien produir en altres indrets del país, que en principi feien recomanable evitar desplaçaments. Penso que és una bona mostra del tipus de situacions a les quals ens haurem d’enfrontar a partir d’ara.
Ja fa un temps que se’n parla, de l’afectació del canvi climàtic a la cultura popular, especialment en el seu vessant festiu. Tot i això, fins ara penso que ens hem centrat sobretot en l’excés de calor a l’estiu, que ja està fent modificar els horaris de determinats actes. L’amenaça de tempestes, especialment a la tardor, penso que pot acabar tenint una incidència fins i tot major. Com hem vist en el cas del Concurs de Castells, pot ser que fins i tot el pla B obvi -fer l’acte a cobert- igualment sigui considerat insuficient i es plantegin dubtes sobre com procedir.
El fet és que ara com ara el clima és més inestable, els fenòmens meteorològics són més violents i, per acabar-ho d’adobar, són més difícils de predir. La memòria de la tràgica DANA que va assolar València fa dos anys encara és molt recent i cal sumar-hi la convicció general que si s’haguessin activat els avisos i restriccions abans s’haurien salvat moltes vides. És, lògic, per tant, que en alguns moments des de les autoritats pertinents fins i tot es reaccioni amb el que també podem percebre com un excés de prudència.
Però, en qualsevol cas, hem d’assumir que la nova normalitat molt probablement inclou el fet que, amb molta més freqüència de la que estàvem acostumats i de la que ens agradaria, activitats de cultura popular es vegin anul·lades per les previsions meteorològiques. I també acceptar que, en alguns casos, la frustració serà doble perquè finalment els vaticinis no es compliran, la pluja no serà tan greu o, fins i tot, acabarà lluint un sòl esplèndid. La qual cosa no necessàriament implicarà que la decisió hagi estat un error: la tempesta que hagi descarregat amb violència a vint o trenta quilòmetres ho podria haver fet perfectament en el nostre municipi.
A diferència del problema de la calor a l’estiu, davant d’això el món de la cultura popular té poc marge d’actuació. Sovint la decisió fins i tot ens vindrà imposada des de dalt i només podrem tenir paciència i comprensió. Per suposat seria recomanable que s’anessin afinant i definint uns protocols el més objectius possibles i que no s’hagués d’improvisar cada cop que hi hagi alarma.
Ara bé, acceptant que la seguretat de tots plegats és el primer, el que sí que caldrà fer des del món de la cultura popular és demanar que el criteri sigui el mateix per tothom. Per dir-ho clar, que si s’ha d’anul·lar una festa major, potser també s’ha d’anul·lar un partit de futbol al Camp Nou o un macroconcert al Palau Sant Jordi. És a dir, que no prevalgui la idea que com que en la cultura popular, comparativament parlant, ens hi juguem pocs quartos, no passa res per anul·lar. És la sensació que, almenys a mi, em va generar la tornada de la pandèmia: protocols de tota mena, esforços econòmics importants i fins i tot experiments d’un cert risc per tornar a obrir els teatres o els macrofestivals musicals, mentre les festes, oblidades, continuaven amb restriccions molt importants.
De fet, seria d’agrair que, a qui li correspongui prendre la decisió, tingui en compte qüestions com ara que ajornar una festa major i reprogramar-la per dues setmanes més tard -a diferència del que passa amb un partit de la Lliga- no només és complex sinó que, sovint, simplement no té cap sentit. O que la participació no remunerada de persones que han estat tot un any treballant per aquell dia té un valor que no es pot mesurar en termes econòmics.
I llavors sí: havent ponderat tot això, si cal anul·lar, anul·lem.
