La fixació d’anys de 365 dies va ser impulsada per Juli Cèsar, assessorat per l’astrònom Sosígenes d’Alexandria. Fins llavors (45aC), els calendaris romans tenien una durada fluctuant, que oscil·lava entre els 355 i 378 dies. L’aplicació incorrecta d’aquestes alternances va provocar un biaix notable -de 90 dies!- entre el calendari civil i l’astronòmic. Per ajustar aquesta desviació, César va decidir que l’any 46aC -l’anterior a la reforma- durés 445 dies. En el calendari i la història romana també trobem el motiu que explica per què febrer té adjudicats menys dies que la resta de mesos.
En contra del què dicta la intuïció, en els anys de traspàs no s’afegeix el 29 de febrer, sinó que es “repeteix” el dia 23 . L’adjectiu bixest prové de l’expressió dia bis-sextus pridie Martias Kalendas, que pot traduir-se al català com “repetició del sisè dia abans de les calendes de Març”. Amb l’aprovació del calendari gregorià (1580), s’aprova que se seran anys de traspàs tots aquells que siguin múltiples de quatre. Només es fixa una excepció: aquells que són múltiples de cent en els quals les dues primeres xifres no es divideix exactament per quatre. Per aquest motiu, el febrer de 1800 i 1900 va tenir vint-i-vuit dies, però a l’any 2000 sí que se’n va afegir un.
