A què us dedicàveu abans d’entestar-vos en la palla d’arròs com a material de construcció?
Vaig estudiar Ciències Polítiques i Sociologia a la Universitat Complutense de Madrid. Després, vaig treballar en una comissió d’Hisenda com a cap d’arxius i enregistraments i d’atenció pública als ciutadans afectats per les estafes de les companyies d’assegurances. Com que discrepava amb la gestió que s’hi duia a terme, vaig dimitir. Llavors, vaig començar a treballar en el món de l’escenografia —al Cercle de Belles Arts de Madrid, en els Carnestoltes del Bé i del Mal inspirades en el «Jardí de les Delícies» del Bosco, a la Sala Olímpia, al Teatre María Guerrero, a la Sarsuela i, finalment, al Teatre Reial— per la meua gran afició a la fusteria. Dissortadament, un tribunal mèdic em va donar la incapacitat i em va jubilar abans del que hagués volgut.
Us va servir l’experiència laboral prèvia en el vostre projecte constructiu?
Sí. Els estudis de Sociologia per a utilitzar tècniques d’investigació social sobre el problema de la crema de la palla, l’òpera per a la idea principal —un espectacle cultural per atreure la població local— i les coreografies musicals per a emprar la canya de riu.
L’escenografia en general i la col·laboració dels col·lectius socials més necessitats d’inclusió i d’habitatge —sobretot les persones amb tot tipus de discapacitats del CERMI i COCEMFE, i les dones víctimes de violència de gènere d’ALANNA— com a motor d’acció.
Com vau contactar amb el món de les construccions de palla?
L’arquitecte Ricardo Higueras em va demanar que dissenyés les grades de l’interior del Pavelló d’Iniciatives Ciutadanes de l’Expo de Saragossa (2008), construït amb palla, fusta i bambú; és l’edifici de palla més gran del món i es va construir en un meandre del riu Ebre. El coautor del disseny d’Higueras va ser Iñaki Urkia, pioner de les cases de palla a Espanya i un equip multidisciplinari excel·lent d’arquitectes, enginyeres, delineants i altres companys del Teatre Reial. La construcció va córrer a càrrec de Sacyr i Ideconsa, que quedaren bocabadats perquè mai no havien emprat la palla com a material de construcció. Hi van acudir més de 250 ONGs de tot el món.
Després de l’èxit del Pavelló, vaig col·laborar vora dos anys en cursos de bioconstrucció amb canya de riu, amb tècniques pioneres que s’han estès per tota la Península Ibèrica.
Què va significar el Pavelló per al vostre projecte?
A través de la informació que vam tenir dels millors arquitectes del món i d’especialistes en construcció amb bambú o «guadua» colombiana, vaig saber de cases de palla de més de cent anys i de les seues extraordinàries qualitats d’eficiència energètica que estalvien més del 80% del cost energètic si estan ben construïdes, la seua resistència als sismes i la seua facilitat constructiva.
L’edifici de Saragossa va assolir una alçària de 28 metres. Llavors, vaig descobrir que la palla mai no s’hi veu en una construcció, ja que està a sota de l’enlluït. Vaig considerar que podien ser un bon substitut dels barracons metàl·lics que hi ha pertot arreu i em vaig proposar de donar-li visibilitat.
Quina relació teniu amb els «Festivals de la Natura»?
Són festivals musicals que s’organitzen a l’aire lliure i prop d’entorns naturals, com ara el «Boon Festival» de Portugal, amb els quals vaig col·laborar el 2010 tot elaborant un espai de més de 800 metres quadrats amb canya de riu i on es van reunir vora 35.000 persones d’arreu del món.
Quan arribàreu a València?
En setembre del 2017 per posar en marxa el projecte. El primer col·lectiu amb el qual m’hi vaig posar en contacte va ser CAVE COVA, que denunciava la crema de palla, i em va donar el seu suport.
En què consisteix el vostre projecte i com s’anomena?
En donar visibilitat a aquestes construccions mitjançant diverses propostes tècniques i culturals i promouren el seu ús prioritari en la construcció d’obres públiques com són les escoles de palla, entre d’altres coses per fomentar la feina i l’accés a l’habitatge dels col·lectius més necessitats i crear un Festival Internacional de la Palla anual després de la collita d’arròs per atreure el turisme inclusiu i mediambiental. S’anomena «Tinc una palla a l’ull».
Per què hi vau elegir València?
El 2012 havia posat en marxa el projecte a Lorca després del terratrèmol del 2011. Malauradament, van arribar unes inundacions tremendes i s’hi va suspendre. Tanmateix, el Consell d’Homes Bons de Múrcia va signar el seu suport el passat 31 de març al costat del Tribunal de les Aigües de València. Ha estat per a mi un honor, perquè són persones grans en situació de risc i sabien que el terratrèmol era un motiu important per posar en marxa el projecte. En remetre la informació a l’alcalde de Lorca, també vaig rebre el seu suport.
Sabia que a València es cremen més de 75.000 tones de palla d’arròs anualment prop de l’Albufera, entorn natural que cal protegir, a més dels greus problemes de salut que genera el fum a ciutats molt poblades de la zona, com ara València. El conflicte que genera la crema entre els ciutadans és tremend i l’esforç d’Acció Ecologista Agró i Ecologistes en Acció i les denúncies de CAVE COVA van atreure la meua atenció. A més a més, jo ja sabia que hi havia arquitectes de la Xarxa de Construcció amb Palla que estaven fent cases amb palla d’arròs.
Amb qui heu contactat per defensar el vostre projecte?
Amb més de 200 organitzacions, de les quals vint-i-vui donen suport al projecte per escrit i més de 50 càrrecs públics: regidors, diputades, senadors, consellers com Mireia Molla i Rubén Dalmau, eurodiputats, l’alcalde Joan Ribó, la vicepresidenta Mònica Oltra i el president de la Generalitat Ximo Puig, la ministra de Treball i Cultura, la vicepresidència de Pablo Iglesias i Irene Montero. A més a més, el President del Govern, Pedro Sánchez, es va posar en contacte amb mi.
Quin és el vostre objectiu més immediat?
Que els càrrecs públics convoquen enguany el primer concurs d’obra pública amb palla d’arròs per construir-hi la primera escola al País Valencià i estendre’n la informació a les restants comunitats autònomes on es crema palla i sobreviuen barracons indignes on estudien els nostres joves des de fa més de vint anys.
Per què voleu que s’atorgue a «Tinc una palla a l’ull» la Declaració d’Interés Social de forma extraordinària?
Perquè és força important. No vaig tenir temps de demanar una subvenció i he rebutjat ofertes monetàries poc honestes, així com intents de robatori de l’autoria. Fins ara ho he gestionat tot amb dedicació exclusiva i amb els diners de la pensió, però el projecte m’ha desbordat, malgrat que se’m va oferir una subvenció en una altra comunitat, però no ho vaig veure transparent…
Encara que la llei de mecenatge permet un finançament a la vista de tots, és més important que les institucions públiques promoguen el projecte, amb el qual he demostrat el seu interès social, tal com indiquen els col·lectius que em donen suport.
Heu trobat dificultats a l’hora de publicar els noms d’alguns suports?
De manera sistemàtica, molts mitjans de comunicació als quals en comunicava la informació no posaven el nom de polítics d’una formació que em dóna suport. He d’afegir-hi que vaig remetre a tots els mitjans una nota de premsa el passat u d’agost i no ha estat publicada, malgrat haver-ne fet un seguiment els passats tres anys.
Què és el «mètode Quintana»?
Un mètode de gestió de la palla d’arròs implícit en el projecte. L’objectiu és deixar de cremar palla i destinar-la a la construcció d’habitatges i escoles. Hi cal que la població ho sàpiga, com també que fàcil hi és construir. El mitjà serien activitats culturals on es construís una mena de casa de conte infantil amb la col·laboració dels col·lectius socials més necessitats d’inclusió social i d’habitatge.
Vaig enregistrar el mètode com a autor per suggeriment de Save the Children després d’uns quants intents de furtar-me’l persones que no en tenien res a veure i volien treure’n profit. El meu interès és compartir aquestes idees de franc amb tothom, perquè tenen un potencial altíssim per millorar les condiciones de vida de les persones més necessitades. Per això, vaig decidir regalar-lo a la Fundació Vicent Ferrer, perquè gestionen escoles a l’Índia, on es cremen milions de tones de palla sense saber que a Europa fem cases d’arròs i blat.
Quins altres objectius hi teniu?
Divulgar el que sé pertot arreu; que persones amb incapacitats, joves desocupats i dones víctimes de violència de gènere tinguen feina en la seua construcció; evitar que continue cremant-se palla d’arròs que és tan contaminant; finalment, que es construïsquen habitatges per a treballadors del camp, refugiats i persones sense mitjans.
M’agradaria crear una fundació, però ara per ara és més important difondre la informació sobre el projecte.
