Conversem amb Josep Fornés amb motiu de la seva participació en la 1a Conferència Internacional d’ONG acreditades per la UNESCO, amb la ponència De la cultura popular al patrimoni, treballada a quatre mans amb Amadeu Carbó, president de l’Associació Cultural Joan Amades. A la següent entrevista Fornés, director del Museu Etnològic de Barcelona, acota alguns dels conceptes que s’han repensat en les sessions de treball i debats a Santa Susanna (Maresme), seu de la Conferència del 6 al 12 de juny.
Quina és la diferència entre cultura popular i patrimoni?
La cultura popular és la cultura que fa el poble. En general, sempre s’ha considerat així. A partir de la transició de la dictadura a la democràcia, a Catalunya hi ha hagut una forta revifalla de manifestacions al carrer, és a dir, un fort reviscolament de la cultura popular, entesa dins un concepte ampli. Actualment, arran de la Convenció de la UNESCO per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial (PCI) s’ha introduït aquest concepte. Patrimoni s’entén com un bé col·lectiu de tota la població, el reconeixement a una herència dels nostres avantpassats. Així doncs, posa l’accent a un valor a preservar. Això representa el gran canvi: el concepte de patrimoni cultural immaterial ens porta a valorar el patrimoni de la subalternitat.
Quina situació ha viscut el patrimoni a Catalunya?
A Catalunya tenim molts patrimonis culturals immaterials amenaçats, que en èpoques passades els anomenàvem cultura popular tradicional, tradicions, festes populars, o usos i costums. Al llarg dels últims 150 anys aquestes representacions han patit amenaces per part dels governs de l’Estat espanyol. A principis del segle XX hem patit dues dictadures militars, molt agressives per a la llibertat pública i els drets civils, i la cultura catalana se n’ha vist ressentida. El patrimoni cultural immaterial necessita la llibertat i l’ús públic de l’espai públic, cosa que fa por a les dictadures i als governs autoritaris. És per això que amenaçats ho estem constantment: cal defensar permanent i salvaguardar el patrimoni del poble. Precisament aquest patrimoni promou que la gent se senti identificada en una col·lectivitat més enllà de la família, i això té un poder transformador. La festa en si té aquest gran poder, i és difícil de constrènyer i d’arribar a dominar, cosa que desperta els temors al poder.
La UNESCO reconeix elements com a representatius del patrimoni cultural immaterial.
Sí. El reconeixement com a tal l’atorga la UNESCO (Organització de les Nacions Unides per a l’Educació, la Ciència i la Cultura), dins de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial. Rebre el reconeixement significa la inscripció dins una llista d’elements que són considerats patrimoni cultural. No és cap medalla o premi, sinó el reconeixement a una comunitat, a un col·lectiu dipositari d’un patrimoni comú que l’ofereix a la comunitat internacional per tal que sigui utilitzat com a exemple del patrimoni cultural immaterial.
La Convenció no té només una llista de reconeixement, sinó que hi ha un parell de llistes més: la de bones pràctiques, que recull actituds constructives per salvaguardar el patrimoni, i la d’elements que es troben amenaçats. En aquest últim cas hi ha ben pocs estats al món que vulguin reconèixer elements en situació de perill de desaparició.
Mes enllà de rebre el coneixement de la UNESCO, el concepte de patrimoni cultural immaterial estableix una actitud.
En definitiva, el patrimoni cultural immaterial és aquell que el poble, la comunitat concelebrant, reconeix com a tal. La inscripció o no a les llistes de la UNESCO no ha de ser determinant, en cas de ser així, estaríem considerant com a no important la immensa majoria del patrimoni cultural immaterial que hi ha al món, que no està inscrit a les llistes de la UNESCO.
Quina actitud predisposa l’ús del concepte de patrimoni cultural immaterial?
Anem a pams, la cultura popular és la que fa el poble. El concepte de patrimoni cultural immaterial és fruit d’una Convenció Internacional, que en definitiva és un acord de més de 160 estats d’arreu del món que després de molts anys de discussió amb experts, comunitats practicants, estats i governs, han establert un llenguatge comú. El món és divers i hi ha grans diferències en la forma de percebre la cultura, per tant, trobar un concepte que permeti l’entesa entre gent molt diversa és un gran pas.
Aplicat a la nostra realitat més propera, en aquest concepte entendríem des de la cultura popular tradicional, com també els contes, les llegendes, les pràctiques més comunes i les que estan amenaçades, és a dir que es corre el risc de perdre-les. Si les considerem com a patrimoni, des de bon començament ja entenem que les estem valorant i que no les volem perdre, i aquí comença la salvaguarda. Principalment és la mateixa comunitat qui ha de salvaguardar el patrimoni; no els estats, ni els governs o les administracions públiques. Som la gent corrent qui hem de reconèixer, respectar, valorar i salvaguardar el nostre patrimoni.
Com hauria de reaccionar la comunitat?
Que la UNESCO reconegui i acrediti la inscripció d’un element en una llista obliga els practicants a un respecte, i a una responsabilitat de salvaguarda, difusió, investigació, així com la necessitat de reconèixer els límits, els paràmetres, les línies vermelles que potser no cal traspassar, on comença i acaba el patrimoni cultural immaterial. A banda de la UNESCO, és el poble qui s’ha de fer seu aquest reconeixement. No tindria sentit que un patrimoni esdevingués un bé a preservar, sense que fos reconegut pel mateix poble. Cal començar per preservar l’accessibilitat del patrimoni al màxim de gent possible, i des d’un punt de vista mundial entendre que tothom hauria de poder gaudir-lo.
Àlvar Andrés
