Cal trobar els orígens del zàjal en la poesia mossàrab que es va cultivar durant l’alta edat mitjana a l’Al-Andalus. Habitualment eren cantats per un solista i un cor, si bé no era estrany acompanyar els recitats amb múltiples instruments, com ara tambors, flaustes, llaüts o castanyoles. La col·loquialitat que els caracteritzava els va convertir en un gènere molt popular, fins i tot més enllà de les fronteres musulmanes. Era habitual, de fet, que els regnes cristians paguessin generosament als joglars àrabs per obtenir els seus serveis. En contra de la creença popular, l’hibridisme entre els territoris cristians i els moros era notable.
Els zàjals segueixen una estructura poètica senzilla (aa bbba), formada per un preludi (2 versos), una mudança (3 versos) i una tornada (1 vers). Els filòlegs que han analitzat aquest gènere literari n’han destacat tres trets singulars: la citada alternança entre preludi-mudança-tornada, la repetició de síl·labes en els versos de la mudança, i la repetició de la rima entre la tornada i almenys un vers del preludi.
La influència dels zàjals en la literatura hispànica contemporània és minsa, però no nul·la. Alguns poetes del segle XX, Rafael Albertí al capdavant d’ells, encara els han cultivat en la seva obra poètica. Als països on gaudeixen de més popularitat, tanmateix, els zàjals s’han convertit en un gènere de música improvisada. És el cas d’Argèlia, Líban i Palestina, on els declamadors professionals competeixen per veure qui aconsegueix fer versos més enginyosos i rimes més aconseguides. Tot i que el vers és lliure, els recitadors acostumen a transmetre missatges de concòrdia i tolerància.
L’any 2014, els zàjals van ser inscrits en la Llista Representativa de Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la UNESCO.
