La història d’Al Tall començava l’any 1975, quan els seus fundadors es proposaven de recuperar i modernitzar la música popular de la seva terra amb un quartet folk. El seu èxit fou tan ràpid i penetrant com el d’alguns exponents de la Nova Cançó que ja feia una dècada que rodaven. Havien nascut el gener del 1975, van presentar-se en públic a Albal (Horta) i a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, i el 22 d’agost d’aquell mateix any, a la Pobla de Vallbona (Camp de Túria), van oferir el seu primer concert amb contracte. Era l’avantsala del seu disc iniciàtic, Cançó popular del País Valencià, que incloïa la popular “Cançó de batre”, la simbòlica “Per Mallorca” i “A una oroneta que em desvetllà a trenc d’alba”, poema de Manent que el grup va musicar amb mestratge. Van despertar les simpaties del món intel·lectual valencià, i Al Tall va ser apadrinat de seguida per un dels referents de la intel·lectualitat catalanista del País Valencià, Joan Fuster. La primavera de 1975, l’assagista de Sueca escrivia: “Els xicots d’Al Tall han acudit a versos de Marià Manent i de Vicent Andrés Estellés, o ells mateixos, en la seua ingenuïtat, n’han fabricat uns altres. Tant se val. L’intent és que, ací, entre nosaltres, unes veus perifèriques puguen fer-se sentir. Jo, amb aquestes ratlles, demano un vot de confiança per Al Tall. Ara comencen. Tothom comença començant. O no? Ja en vindran més”.
La història d’Al Tall i les seves cançons és també la història d’un país que ha canviat molt en aquestes gairebé quatre dècades. Més consciència nacional i més respecte pel nostre passat i la nostra llengua, i aquesta circumstància ha tingut una repercussió evident en la música, amb una proliferació de grups i de gèneres de molta qualitat. El maig del 1976 van presentar el primer treball discogràfic a la sala Zeleste i al Casino de l’Aliança del Poble Nou de Barcelona, tot seguit participaven a la primera Mostra de Cançó Popular del País Valencià, i el 3 de juliol, al recital multitudinari celebrat al Nou Estadi del Llevant, davant de 30.000 persones, al costat de noms ja consolidats com ara Raimon i Lluís Miquel.
Fuster, que va assistir a la cita, va adonar-se aquell dia que fins i tot hi havia fet curt. Aquell quartet no sols tenia recorregut, sinó que anava com un llamp: abans d’acabar l’any, Al Tall treia al carrer el seu segon àlbum, Deixeu que rode la roda, amb joies com ara “Darrer diumenge d’octubre” o la mítica “Tio Canya”, mirall de la història del País Valencià, de la seva substitució lingüística, que ha esdevingut gairebé un himne.
La història d’Al Tall també ha tingut un episodi trist, l’assassinat de Miquel Grau a Alacant a mans d’un ultradretà que el va veure penjar cartells commemoratius del Nou d’Octubre. L’únic senzill d’Al Tall, A Miquel Grau, fou publicat el 1977 i potser és el rèquiem més solemne que hom recorda: “ Miquel Grau ja no està ací,/ soledat de l’ai, ai, ai…/ Miquel Grau ja no està ací,/ quan avui tots l’esperàvem./ Per guanyar la llibertat,/ quants germans tenen de caure”.
I com era previsible, l’arribada del PP a la Generalitat valenciana va suposar un cop de porta en molts llocs. Com tants altres artistes que s’expressaven en català, no foren ben rebuts pel nou govern. Tot amb tot, el PP no els va fer callar. Ha estat la crisi, i quatre dècades de combat, qui ha esgotat Al Tall. Però el patrimoni musical d’aquests pioners queda per sempre.
