La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial té unes ressonàncies que van molt més enllà de l’anhelat reconeixement de la UNESCO dins la seva Llista Representativa. La convenció té un abast conceptual: concebre la cultura popular com a patrimoni cultural immaterial té una gran incidència pel que fa a garantir la seva conservació o la transmissió a les properes generacions. Amb tot, no es pot deixar de banda que actualment arreu dels Països Catalans hi ha diverses candidatures en marxa per tal d’aconseguir ser reconegudes per la UNESCO.
Diumenge 21 d’agost, dins del marc de la 48a edició de la Universitat Catalana d’Estiu, una jornada organitzada per l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català que ha aplegat a Josep Fornés, director del Museu Etnològic de Barcelona – Museu de Cultures del Món, Lluís Garcia Petit, director general de l’Institut del Patrimoni Cultural Immaterial (IPACIM), Guillem Soler, gerent de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), i Joan-Ramon Gordo, director de publicacions de l’Ens, els quals moderats per Josep Viana, president de l’Ens, han exposat el seu punt de vista i han dialogat amb representants de les diverses candidatures que actualment han iniciat el camí per aconseguir el reconeixement de la UNESCO: Xavier Tresserras, vicepresident de la Confederació Sardanista de Catalunya; Amador Codina, president de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya; Vicenta Pallarès, de la Federació de Catifaires de Catalunya; Carles Tarragó, secretari de la Federació Catalana de Pessebristes, i David Coll, músic portaveu de la comissió executiva de la candidatura transfronterera de La rumba catalana.
Al llarg de la sessió ha quedat clara la possibilitat de cohesió i creació de noves oportunitats que suposa per als practicants no només el reconeixement de la UNESCO, sinó tots els passos previs que es donen al llarg de la redacció dels expedients que són enviats a la UNESCO per tal que s’obtingui o no el reconeixement com a element de la Llista Representativa. Cal tenir en compte que els estats presenten any rere any iniciatives i en el cas dels Estats espanyol i francès, entre els quals es divideix el Principat, hi ha certa congestió d’iniciatives, cosa que comporta el naixement d’iniciatives transfrontereres: una mateixa manifestació cultural que es dóna, de manera similar, en diferents països i que finalment és presentada per un dels estats implicats, que té una “cua” menor d’expedients a presentar davant els òrgans de la UNESCO. “Això, si es fa amb sentit comú, no ha d’anar en detriment de l’element del qual es presenta a la candidatura, ja que per definició, la UNESCO neix per vehicular i disposar espais en comú entre els estats per vacunar-nos contra conflictes, odis i recels”, ha exposat Josep Fornés.
Turistització, fossilització o morir d’èxit
Un dels eixos de la jornada ha estat avaluar, un cop assolit, l’impacte del reconeixement de la UNESCO. Hi ha el temor que l’impuls publicitari que insufla formar part de la Llista Representativa pot portar a un creixement econòmic descontrolat que faci diluir la pràctica de l’element reconegut per la UNESCO. Després que Lluís García Petit hagi recordat que la Convenció no s’oposa a una amortització del reconeixement, sempre i quan es dugui a terme en unes condicions que “contribueixen al desenvolupament sostenible”, Guillem Soler, com a representant dels castellers, reconeguts l’any 2010 per la UNESCO, ha exposat una bona vacuna: “Per què fem castells? Per diversió, per reunir-nos i sentir-nos identificats, dit això, si és una activitat que desperta interès entre els turistes, ens agrada que vinguin, el que no podem fer és arribar a fer les actuacions únicament per als turistes”.
Si una de les conseqüències de la turistització és que es perdi el sentit de la manifestació cultural, als antípodes hi ha el temor, perfectament comprensible, que el reconeixement de la UNESCO suposi una fossilització de l’activitat, que la blindi d’innovacions i actualitzacions, i per tant, que es confongui preservació amb petrificació, tot perdent la seva capacitat de seducció davant, per exemple, dels més joves. “A nosaltres això no ens fa por, precisament veiem el reconeixement de la UNESCO com un revulsiu que demostri i ens faci ser conscients als mateixos sardanistes, que la dansa nacional de Catalunya és viva”, ha dit Xavier Tresserras.
La relació amb l’administració
“Hem de ser capaços de crear un relat, per tal d’aconseguir visualitzar una comunitat com la gitana que a Catalunya és un referent de com des de la base s’ha creat una música cohesionadora”, ha argumentat David Coll, de la rumba catalana, sobre la necessitat que abans que l’administració, els practicants han de ser conscients de la riquesa de la seva activitat.
Sobre aquest aspecte Fornés ha incidit en què totes les organitzacions civils, sigui de catifaires de flors, de geganters, castellers, etcètera,”són organitzacions de ciutadans”, obertes i que necessiten contínuament ser presents entre el poble i que aquest sigui conscient de la seva existència. En definitiva, la presència i el reconeixement que aporta formar part de les llistes de la Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCOtenen l’objectiu de potenciar la presa de consciència i autoestima per part dels mateixos practicants de la cultura popular, cosa que és prou important per assumir alguns dels riscos que aquestes candidatures poden patir, com ara uns tempos lents per aconseguir el reconeixement, o que, un cop assolit s’hagi de treballar i cuidar que no es caigui en les trampes de la fossilització o del creixement desmesurat.
