Ple als salons del Rívoli el disset de gener de 2012. Mina Pedrós va presentar el conferenciant, de qui va destacar el seu ampli currículum. Joaquim Ferrer és llicenciat en Història, i ha desenvolupat una llarga carrera política: des del 1974 al 1977 va ser membre del “Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya”; del 1977 al 1980 va formar part de la Comissió Mixta Generalitat-Diputacions; del 1981 al 1983 va ser nomenat Subdirector General d’Acció Cívica, organisme adscrit a la Presidència de la Generalitat.
El 1982 es va afiliar a Convergència Democràtica de Catalunya. El 1982 i 1983 va pertànyer al primer Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Va ser conseller de Cultura de la Generalitat, des de 1985 a 1988, i diputat al Parlament des de 1988 a 2003. També va ser Senador portaveu del grup de CiU.
Com a escriptor, destaca una àmplia obra, dins la qual cal citar les biografies “Francesc Layret 1880 – 1902”, “Simó Piera, perfil d’un sindicalista” (Premi en els Jocs Florals a l’exili celebrats a Ginebra), “Gironins d’avui” (conjuntament amb el fotògraf Ramon Vilà), o “Josep Tremoleda. Plantar cara a la por”. Ha escrit llibres d’assaig històric com “El primer 1er de maig a Catalunya” (premi Nova Terra); “La vaga de Harry Walker, desembre 1970 – febrer 1971” (publicat sota pseudònim, a París), “La lluita Pels ajuntaments democràtics 1966 – 1976”, “Un segle de Catalunya” (amb motiu del centenari del diari Correu Català); o els llibres “Des del centre esquerra” i “Catalunya inacabada” escrits ambdós conjuntament amb Pere Baltà, Rafael Hinojosa i Miquel Reniu.
Joaquim Ferrer va començar la seva intervenció assenyalant que “quan un té una llista de càrrecs i de llibres tan llarga com la que ha citat la Mina Pedrós, això només vol dir una cosa: que un s’ha fet molt gran”. Abans d’entrar en el tema del civisme, va dir que cada època fa les seves síntesis sobre els grans conceptes (polítics, espirituals, socials, culturals i cívics); i ara, que estem caminant en una etapa que tots qualifiquem de “nova”, és lògic que actualitzem els grans conceptes (democràcia, justícia, progrés, benestar social, identitat de cada poble, dimensió de la globalització) i que reflexionem sobre que entenem per “civisme al segle XXI”.
“Civisme” -va dir- és un concepte modern que sorgeix en els segles XIX i XX, a cavall de la democràcia; aleshores es va definir com “el zel per les institucions i pels interessos de la pàtria”; i avui és sinònim de patriotisme, de lleialtat i de responsabilitat.
La democràcia moderna s’aprofundí al segle XX en la convicció de promoure “la participació de tothom”, i d’aconseguir que les persones obrin, en el seu comportament quotidià, amb “responsabilitat, ètica, iniciativa i justícia”. En aquest camí d’aprofundiment de la democràcia va destacar la tasca de dos autors catalans, Alexandre Galí i Manuel Serra i Moret, que el 1911 i 1957, respectivament, li van dedicar importants estudis.
El conferenciant va assenyalar que quan es parla de civisme, la gent se sol referir únicament a algunes normes de comportament quotidià, però això no és suficient: cal retornar-li al civisme tota la seva dimensió i complexitat.
Avui, i amb la mirada posada en el futur, quins són els elements que integren el civisme? En l’àmbit personal, la responsabilitat, la creativitat, l’esforç; i en l’àmbit col·lectiu, la consciència de poble, la participació en la vida de la societat.
Avui el nostre gran objectiu és el món global, i el civisme ens ha d’ajudar a ser útils al món sencer, un món proper i interrelacionat, que està globalitzat en els intercanvis comercials, però també en l’intercanvi ideològic. El civisme és l’alternativa al frau, a l’opressió, a la resignació i a la passivitat; el seu objectiu és aconseguir un món més just per a tots.
A l’hora de les conclusions, va dir que civisme és “viure amb conviccions que ens portin a accions de benefici global”. El civisme neix en cada persona, i cristal·litza en cada poble; avui, als inicis del segle XXI, és una eina bàsica per ajudar el món.
La dissertació va ser seguida amb gran interès, i quan va acabar es va produir un intens debat, d’un gran nivell, amb abundants intervencions dels assistents, de manera que la sessió es va allargar fins a passades les cinc de la tarda, i va batre el rècord de durada de la tertúlia. Joaquim Ferrer ens va donar, amb la seva conferència i amb les respostes a l’hora del diàleg, una autèntica lliçó magistral, en la qual va quedar palesa la seva sòlida preparació intel·lectual. Al final, va signar en el Llibre d’Honor, amb una entranyable dedicatòria a l’Espai Ateneu.
