vostre Fill ressuscitat
amb cinc roses que portava
en les mans, peus i costat.
Reparada la gran erra
d’Adam, per mort cruel,
trasplantat fou de la terra
el Roser dalt en el cel.
Ningú ha sabut respondre encara amb exactitud quan i com sorgiren les caramelles. Les dues estrofes que encapçalen aquest article estan immerses en Goig del Roser més antic conegut a Sant Julià de Vilatorta. El document original, datat del segle XV, actualment es troba dipositat a la Biblioteca de Catalunya (Manuscrit 584, folis 112-114). Si etnòlegs de gran prestigi, com ara Valeri Serra o Aureli Capmany, no s’erren i efectivament els Goigs del Roser constituïren l’origen de les caramelles, és molt probable que aquestes existissin molt abans del què pot demostrar la primera referència textual (1590). Una hipòtesi molt plausible, sobretot si considerem la gran quantitat de festivitats cristianes que no commemoren el fet bíblic en sí, sinó la seva anunciació.
Originàriament, els caramellaires recorrien els carrers i les masies anunciant la Resurrecció de Crist. Així s’anunciava, no només el final de la Quaresma, sinó també el revifament de la naturalesa. En justa correspondència als cants, i a la bona nova que aquesta transmetien, els pagesos els obsequiaven amb quantitats generoses de menjar.
Tot i la gènesi religiosa de les caramelles, cada generació les ha adaptat al seu context cultural. A mitjans del segle XIX, segons testimonis recollits per Marià Aguiló, també solien cantar peces de caràcter festiu encaminades a galantejar les noies. La secularització de la festa s’ha consolidat al llarg del segle XX, incorporant expressions de cultura tradicional i afegint en alguns municipis gèneres musicals decimonònics (vals, havaneres, sardanes modernes…) a les seves desfilades.
Súria i Sant Julià de Vilatorta: les caramelles més tradicionals
A Súria, el municipi català on se celebra l’Aplec de caramelles més nombròs, els cantaires són acompanyats per una gran diversitat d’instruments: el rigo-rago, el cèrcol, el buiro, els campanillers, els ferrets, el salteri, el picacanya, el violí de pastor… Tampoc hi falten molts col·lectius de cultura popular, entre els quals destaquen els trabucaires –presents des del segle XVIII, i que l’any 1975 van recuperar la seva presència-, els dansaires, els balls de bastons o els balls de cascavells. Enguany, el municipi bagenc culminarà la celebració de la Pasqua Florida (16 d’abril) amb el concert dels grups Dr. Prats, Oques Grasses i Absentes.
A Sant Julià de Vilatorta , els caramellaires del Roser recorren solemnement els carrers de la població. Vesteixen amb capa llarga negra, barrat de copalta, llaç català de color vermell i un bordó tornejat que duu la imatge de la Mare de Déu del Roser. La comitiva, que desfila en dues fileres, està encapçalada per la bandera de la confraria i tancada per un grup de músics. Les caramelles estan intercalades amb peces instrumentals dedicades a la Pasqua i temàtiques locals. Entre aquestes, destaca la sardana “Som vilatortins” (música de Manel Suñé, i text de Josep Suñé), que s’ha convertit en l’himne oficiós de la població.
Des de 1977, el diumenge posterior al Diumenge de Pasqua se celebra l’Aplec Caramellaire a Sant Julià. En la seva 40a edició (23 d’abril), l’Aplec comptarà amb la Coral la Vinya de Sants (Barcelona), la Societat Coral la Cuitora (La Llacuna), la Societat Coral La Lira (Sant Cugat del Vallès), el Cor Josep Anselm Clavé (Catalunya Nord) i dues corals locals (Caramelles del Roser i la Coral Cants i Rialles). Els seus cants, i més encara en una Diada tant assenyala com és Sant Jordi, seran un bon fi de festa a les celebracions tradicionals.
Els darrers anys, les caramelles estan obtenint importants reconeixements internacionals. El lliurament de les Creus de Sant 2016 i 2017 ha reconegut les caramelles de Sant Júlia de Vilatorta i Sant Martí de Tous respectivament.
