ASSOCIACIONISME CULTURAL
L’associacionisme és una estratègia organitzativa de la societat que li permet, entre d’altres, enriquir-se democràticament. El debat, l’intercanvi d’idees, els objectius en comú o el treball voluntari -totes elles pràctiques vinculades a l’associacionisme- configuren un espai de democràcia cultural. D’altra banda, l’associacionisme és un element característic de la societat catalana. Ha estat i segueix sent un procés de creació d’estructures substitutives en front d’unes condicions hostils.
Les associacions culturals comparteixen com a mínim tres característiques comunes interessants i destacables:
• Són espais de reflexió.
• Són un element identitari tant local com nacional.
• Són una eina de construcció nacional i social.
A partir d’aquí, es planteja una sèrie de temes que queden oberts per a posteriors debats. Es tracta d’aspectes a reflexionar, de reptes a assumir o, directament, de problemes a resoldre. Són els següents:
Relació amb l’administració
No sempre són prou fluides i equilibrades. Malgrat que les associacions són generades pel poble, l’administració ha tingut i té un paper important en la seva creació i desaparició, alimentat en ocasions per un cert relaxament d’aquelles.
Cal preservar la diversitat des models de gestió associativa davant d’algunes amenaces que provenen tant de factors propis del context cultural com d’una excessiva reglamentació administrativa.
Vist tot plegat, cal plantejar nous escenaris d’interlocució i explorar vies per incorporar l’associacionisme a nous models de gestió ciutadana.
Relació entre les associacions (teixit / mosaic)
Si bé sembla que en algun moment anterior la vinculació entre associacions era més intensa i estava integrada dins un sistema coherent, es troba a faltar aquesta interrelació actualment.
Gestió
En general, les associacions disposen de pocs recursos: humans, econòmics, organitzatius… En aquest context, la gestió administrativa apareix com un problema que dificulta la pròpia activitat de l’associació.
L’assimilació cultural
L’associacionisme ha estat cabdal per a l’assimilació cultural dels nouvinguts des dels anys 50, i així sembla que segueix sent actualment.
S’observa amb interès l’aparició d’entitats formades específicament i de manera homogènia per persones vingudes de fora, ja que aquest fenomen associatiu “forani” mostra d’alguna manera la incorporació gradual a la societat catalana.
El voluntariat
El debat sobre el voluntariat ve de lluny. En front d’un voluntariat tou, individualista, al servei d’uns objectius externs, cal reivindicar un voluntariat amb actitud crítica, organitzat, amb objectius col·lectius: un voluntariat associat.
Les xarxes socials
Es planteja la preocupació per difondre l’activitat de les associacions i per donar-se a conèixer. Les xarxes socials són un fenomen nou al qual l’associacionisme encara ha d’adaptar-s’hi i usar-les. Per poder gestionar correctament la nostra presència a les xarxes socials (i, en general, a la xarxa), cal observar uns quants preceptes:
• Tenir clar què som, què volem dir i què volem aconseguir, i mostrar allò que realment som.
• Tenir continuïtat. Actualitzar la informació amb una periodicitat raonable.
• Ser conscient dels límits de la pròpia associació, en quan a capacitat de gestió digital. És més eficaç una alfabetització bàsica general que no pas una especialització individual.
CULTURA
Cultura tradicional i popular (CTP) és l’expressió més difosa en els nostres àmbits d’actuació, posada en circulació per tal d’ennoblir i valorar les activitats que duien a terme. Ara, però, ens trobem que l’etiqueta CTP legitima qualsevol fenomen.
En qualsevol cas, podem convenir que la nostra vinculació amb la cultura es produeix arran de la seva funció crítica i transformadora. Així, l’acció cultural que duem a terme col·lectivament respon a valors o idees-força com ara la identitat, l’autoestima o bé la cohesió social.
La Convenció de la UNESCO
La Convenció per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural Immaterial, aprovada per la UNESCO l’any 2003, defineix de manera força exhaustiva el concepte de patrimoni cultural immaterial (PCI), la qual cosa ens permet observar que està molt emparentat amb el de CTP. D’aquesta definició podem destacar-ne unes quantes idees:
• Són PCI diferents trets culturals que les comunitats i els grups reconeixen com a tal.
• El PCI es transmet i es recrea constantment.
• El PCI infon un sentiment d’identitat.
• El PCI contribueix a promoure el respecte de la diversitat cultural.
Tot plegat fa que la Convenció sigui un instrument interessant que cal aprofitar, tant per part de l’Ens com de les associacions en general.
FESTA
La festa és un fenomen ampli i inclusiu. Tothom la pot viure i tothom -cadascú a la seva manera- hi pot participar.
A la festa, bàsicament, s’hi pot distingir un fons que li dóna cos (funció, motivació, identitat i altres aspectes intangibles) i una forma que la fa visible (les músiques, els balls, els vestits, els àpats, altres pràctiques i hàbits).
Pel seu caràcter tradicional, per l’arrelament a la localitat, per una potent funció simbòlica o per tot plegat, algunes festes han esdevingut fortament identitàries.
Ara bé, com a fenomen viu, la festa evoluciona (tant en el fons com en la forma) i ho fa segons mecanismes diversos. Al respecte, s’alerta sobre dues qüestions que n’afecten el canvi:
Les “infeccions”
Sovint elements externs a la festa s’hi introdueixen i la modifiquen, i així s’ha anat adequant als canvis socials. Ara bé, quan el contrast entre els trets incorporats i el gruix dels elements tradicionals és excessiu, les noves incorporacions poden fer trontollar el caràcter de la festa.
Els límits
Tot i entendre el canvi com una mostra de la vitalitat de la festa, aquest presenta uns límits: en la forma que puguin prendre, en la velocitat en què es produeixin, en l’assumpció per part de la societat… Excedir-los pot desvirtuar la festa més que fer-la evolucionar.
