Arrels dels Pastorets en la teatralitat medieval
En contra de la creença generalitzada, l’origen dels Pastorets no es troba en les representacions decimonòniques de Frederic Soler Pitarra, Ramon Pàmies o Antoni Molins, que sens dubte van forjar els fonaments de les funcions actuals. Ni tan sols en els textos i referències de l’època moderna, que es remunten fins a 1678, quan el bisbe de Barcelona Alonso de Sotomayor en prohibeix les representacions durant la nit de Nadal, en els dies de l’Octava de Corpus i Setmana Santa.
Segons Bertran, cal buscar la gènesi dels Pastorets en els drames nadalencs que es representaven durant la baixa edat mitjana, conformats per versos breus, música intercalada i cerimònies pastorils; manifestacions vinculades a la devoció mariana, celebrades fins a principis del segle XX en alguns municipis de la Catalunya rural. No obstant això, en aquestes escenificacions primerenques sobre el naixement de Jesús encara no hi havia la presència de diables.
Quan i com hi comencen a aparèixer? En la festa de Corpus, va explicar Bertran, coincidien dos entremesos inicialment desvinculats: un sobre el naixement de Jesús, l’altre entorn la figura de Sant Antoni. En aquesta comparsa trobem l’origen del prototip de dimonis que trobem en els Pastorets: amb una vis còmica i burleta, temptadors, d’aspecte glacial, que responen a la iconografia dels aspectes capitals, i s’enfronten a una parella de protagonistes. Éssers carnavalescos que, de fet, segueixen tenint un gran arrelament a Mallorca i en el Corpus valencià. Per aquest motiu els Pastorets moderns tenen la mateixa pàtina d’antiguitat que el Misteri d’Elx o el Cant de la Sibil·la, elements inscrits en la Llista del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat segons la UNESCO.
Quin sentit tenen els Pastorets del segle XXI?
Aquesta va ser el títol de la conferència de Salvador Cardús, una pregunta que el professor va encarar des de dues perspectives. D’una banda, preguntant-se quin impacte tenen en el públic. Cardús va recordar la gran transversalitat generacional, ideològica, socioeconòmica i de procedència de la gent que assisteix a les funcions, així com les notables xifres (aproximadament 250 funcions i 60.000 espectadors) que s’assoleixen cada temporada. És innegable que un fenomen popular d’aquesta magnitud gaudeix de bona salut.
La Catalunya actual, va incidir el sociòleg, no té la mateixa composició social que fa cent anys, quan Folch i Torres va escriure l’obra més representada dels Pastorets. Som una societat menys confessional i homogènia, en la qual els ciutadans compartim menys elements identitaris. En les primeres dècades del segle XXI, la cultura de consum o globalitzada ocupa el gruix del temps d’oci o de lliure de la població. En paral·lel, Cardús va denunciar que “en nom de la diversitat, s’està imposant la cultura de la cancel·lació”, amb la desaparició de les referències a la cultura cristiana a les escoles.
Cardús va incidir en els principals atributs dels Pastorets contemporanis: enquadrar-se en el cicle nadalenc, un dels pocs períodes de l’any que podíem definir com a “festius”, en el qual es trenca amb el temps profà i la vida social s’accelera; “fer presents els valors universals” més enllà de les creences personals; reivindicar les quatre virtuts clàssiques (fortalesa, prudència, temprança i justícia) “en un temps de relativisme moral, fet que té un mèrit extraordinari”; i finalment, mantenir una connexió amb la realitat nacional, esdevenint un lloc de memòria col·lectiva i de projecció al futur.
En l’exposició de les conclusions, Cardús va reivindicar el caràcter contracultural dels Pastorets. “Sempre han estat perillosos –va subratllar— perquè representen la participació lliure que fa por a les institucions”. Una altra declaració en la mateixa direcció: “no fem els Pastorets per mantenir la tradició, és la tradició la que ens manté viu a nosaltres. Ens manté en revolta crítica davant d’aquesta modernitat global que ens voldria dòcils i adotzenats”.
Un diagnòstic que el sociòleg considera extrapolable al conjunt de la cultura popular, la manifestació que “expressa millor la resistència contra el control públic de les nostres vides, la que aposta per refer la confiança en la comunitat i alimenta l’esperança d’un futur lliure i emancipat”. I conclou: “La cultura popular no és un residu a conservar, sinó que és un ferment de futur que planta cara al presentisme que convida bona part de la cultura de masses actual”.
