En la ponència marc, Carlos Suari va reivindicar la necessitat d’estudiar els jocs tradicionals des de la contemporaneïtat. Actualment, bona part de la bibliografia de referència s’hi apropa des d’una mirada historicista i romàntica. “Hem pecat d’un excés de nostàlgia”, va insistir el doctorand de la Universitat Rovira i Virgili. Suari va invitar a conscienciar-nos que la tradició no és un producte acabat, sinó en contínua transformació; en conseqüència, cal reflexionar sobre les funcions socials dels jocs des d’una perspectiva antropològica, no limitar-nos a fer una relació de dades (estadístiques) i dates (històriques). Això significa incorporar també mirades qualitatives sobre la participació de la gent en les pràctiques lúdiques, i en paral·lel, les reflexions dels principals pensadors socials del segle XXI.
La comunicació és el millor instrument que disposem per difondre una imatge atractiva sobre el joc popular. Carlos Faneca, Amadeu Carbó i jo mateix vam apuntar algunes eines que tenim a l’abast: continguts audiovisuals creatius a les xarxes socials, àmplia presència a la premsa de proximitat, cuidar la imatge corporativa, i sobretot trencar els cercles endogàmics i difondre els materials promocionals al conjunt de la societat. La taula rodona també va posar de manifest alguns obstacles que es troben les entitats quan promocionen les seves activitats: l’abdicació dels mitjans públics per difondre continguts de cultura popular (parcialment revertida els darrers anys), i la percepció -encara massa generalitzada- que els jocs són una expressió exclusiva dels infants, que en cap cas pot ser considerada com a patrimonial. Un dels modus operandi que es va plantejar per trencar aquests esquemes mentals és la propaganda pel fet, és a dir, la reocupació dels carrers per a jugar-hi.
Malauradament, els jocs de taula encara tenen menys consideració institucional que els jocs tradicionals. Pak Gallego, Miquel Molist i David Díaz van coincidir en algunes mancances d’aquest sector: poca cohesió interna, poca cultura de joc entre les generacions del baby boom, i poc reconeixement de la feina dels autors, massa sovint invisibilitzats en les portades dels jocs. En l’àmbit escènic, Sardà va denunciar que els espectacles infantils cotitzen a la baixa. Una altra de les dificultats afegides és que els professionals acostumen a ser autònoms o treballar en empreses petites: estructures mínimes que els obliguen a dedicar moltes hores a tasques no creatives. Gallego va apuntar que es poden comptar amb els dits d’una mà els autors de jocs de taula de l’Estat espanyol que s’hi poden guanyar la vida.
Víctor Baroja i Cati Hernàndez van dialogar sobre l’organització social al voltant del joc. De la seva conversa se’n poden extreure un reguitzell de reptes que no es poden obviar: la necessitat de recuperar la memòria lúdica, incloent en aquest àmbit una reformulació dels museus que hi ha a Catalunya, més focalitzats en les joguines que en els jocs; aconseguir que el món del lleure se senti interpel·lat en les reflexions sobre el joc popular, fet que actualment no passa; canviar les dinàmiques organitzatives per facilitar la incorporació de les dones; o bé prendre consciència que el joc ha de ser una eina d’empoderament de la gent. En les societats capitalistes, que primen la producció com un valor suprem, el joc és una expressió contracultural.
Perquè el joc esdevingui una eina de vertebració social, cal treballar molt bé i en molts àmbits. És obvi que un dels principals camps d’actuació és l’educatiu. Els ponents de la darrera taula rodona – Oriol Comas, Meritxell Nieto i Jan Gonzalo – van debatre si podem definir com a gamificació la inclusió dels jocs als centres educatius, o bé si aquest concepte s’ha d’emprar únicament en la terminologia empresarial i de màrqueting. Més enllà d’aquesta discrepància, els ponents van coincidir que els jocs són un recurs meravellós per fomentar les habilitats grupals i cooperatives (sobretot en la lluita contra l’assetjament) i tractar continguts que no desperten gaire interès en els alumnes. La Història, tan feixuga per molts estudiants, es descobreix des d’una òptica més immersiva. Els jocs de taula històrics són una simplificació del passat, altrament no serien “jugables”, però en cap cas la seva banalització. Les indústries cada vegada són més valentes en tractar conflictes contemporanis, com ara l’Ulster, la guerra de Bòsnia, o la lluita de la comunitat afroamericana pels drets civils.
A més dels coneixements, els jocs també alimenten les aptituds: escoltar, parlar, entendre, comprendre. De fet, en qualsevol modalitat lúdica, els beneficis sempre es troben en els intangibles. Ens convertim en millors persones – més sanes, més cultes, més empàtiques- sense necessitat d’esforçar-nos-hi. Per això encara queden dissimulats els ingents profits que s’amaguen darrere de cada partida. Per això encara cal reivindicar la importància que té la diversió, sobretot en una societat tan embotida d’entreteniment. Menysprear el joc és menysprear l’aprenentatge lliure i autònom. Com va recordar en Víctor Baroja, alma matter del congrés i president de la Federació Catalana de Jocs, Esports i Deports Tradicionals: “amb el joc no s’hi juga”.
