Som a la plaça de Sant Jaume. A la nostra dreta tenim el Palau de la Generalitat i a l’esquerra el palau de la no menys històrica Casa de la Ciutat. Asseguts a les primeres files de cadires, davant l’escenari presidit per una pancarta que ens recorda que estem celebrant les Festes de la Mercè que, any rere any, van consolidant la rellevància deixant en l’oblit Santa Eulàlia, a qui primer va honorar Barcelona com a patrona.
Hi ha un munt d’amics al nostre entorn, gent que admira Josep Anselm Clavé. Tots plegats estem a punt de gaudir de la seva sarsuela –hi ha qui parla d’opereta- “L’aplec del Remei”, la primera obra d’aquest gènere que va ser escrita en català. Hi ha molta gent, però observo l’absència d’autoritats. Mirem cap els balcons d’ambdós palaus i els veiem buits. Les autoritats d’una i altra banda de la Plaça -ho escric amb majúscules, donat que aquesta plaça és la més representativa de l’antic Principat- no poden ignorar que Clavé va presidir la Diputació que, en el seu temps, era el que ara és el Palau de la Generalitat i que, sense dubtes, va ser una de les personalitats polítiques que van impulsar la primera República i, sobretot, per l’enorme popularitat que va adquirir la seva obra cultural i social. Es sap que “L’aplec del Remei” va ser estrenada al Teatre del Liceu amb olor de multituds, com tantes altres obres de Clavé
Rectifico l’absència d’autoritats, precisament soc al costat de Xavier Guitart, alcalde de Camprodon, recentment designat delegat territorial de les comarques de Girona, el que abans en dèiem governadors civils. Al cap em ve que vaig pujar a la tribuna del Congrés dels Diputats per demanar la supressió dels governadors civils provincials. “Provincere, deien els romans, que vol dir país vençut”, vaig precisar rememorant una expressió de Max Cahner al Parlament de Catalunya i, en arribar a l’escó, el company de seient, unionista progressista, va recriminar que m’havia passat. Finalment, ells mateixos han canviat la denominació, encara que no hagi servit per gaire cosa més que als antics governadors ara els hi diguem delegats.
Clavé, entre altres càrrecs, ho va ser de governador. L’alcalde de Camprodon és aquí, perquè té el bon costum de ser present a tots els actes que se celebren a la seva vila; ara mateix, dalt de l’escenari hi ha la Coral Camprodon i la dels Esquirols que, amb l’orquestra Clavé i un grup magnífic de tenors, sopranos i algun baríton, tots ells dirigits per Bruno Nájera, interpretaran una composició mitificada a l’inventari de la musicologia catalana. La societat civil sí que està ben representada per Rosa Provencio, presidenta de l’Ens de l’Associacionisme Cultural, el mateix Nájera presideix la Federació de Cors de Clavé i l’Esther Pardo, n’és vicepresidenta. Entre els cantaires, hi ha Valentí Clarena, president de la Coral Camprodon, i la Maria Claret, la primera dona en presidir el Casal Camprodoní. Darrere meu, Josep Fornés, va dirigir el Museu Etnològic de Montjuic i ara acaba de muntar una exposició entorn el 200 aniversari de Clavé al Centre Artesà Tradicionàrius de Gràcia, que sí que va inaugurar l’alcalde Collboni.
Segur que entre el públic hi ha molta més societat civil, però les institucions, que han donat suport a la celebració, semblen mancades de sensibilitat davant una figura de tanta rellevància popular. Quan el sector progressista de l’unionisme parla de buscar des del federalisme un encaix de Catalunya a les estructures de l’estat, cal saber que Clavé s’inicia en política des dels conceptes del socialisme utòpic i va morir defensant la causa del republicanisme federal, al costat dels presidents d’aquella primera i breu república. Quina gran aposta pel futur d’aquella Espanya democràtica que encara està per acabar.
Desconec si altra gent va adonar-se’n que els balcons eren tancats amb pany i forrellat. Penso que quasi tothom estava atent a l’escenari, on si que es feia honor a un Clavé que, en totes les dimensions de la seva obra, ha estat capaç de fer un salt en el temps per damunt de dos segles. Estàvem tots massa entregats a les peces que, una rere l’altra, ens anàvem interpretant un excel·lent elenc de cantants, presentat per Briguitta Lamoure (David Cano) que relatava la trama argumental de l’obra amb un cert humor que, per satisfacció de l’auditori, també va saber utilitzar Clavé. El presentador, com qui no diu gaire cosa, es va permetre un “Visca la República!”, inevitable tractant-se d’aquell moment que generà la dita Revolució de la Gloriosa, poc abans que s’obsequiés a l’auditori totalment entregat amb algun bis que va ser molt agraït.
Potser ens va mancar l’obsequi de la interpretació de la versió de Clavé de La Marsellesa, però qui sap si ara mateix alguna estrofa podria rebotar contra les balconades de la plaça de Sant Jaume.
Fills de la terra catalana
abans morir que ser esclaus
sona ja l’alarmant campana
morin ja els opressors malvats…
La Marsellesa va ser durant molts de temps un veritable himne del poble català que portà el país cap al federalisme, que va ser el segon intent de “catalanitzar Espanya”; després del que va fer el general Prim, que tots sabem com va acabar. Quan arribà la tercera oportunitat va sorgir el catalanisme que ens va portar el regal de la Mancomunitat de Prat de la Riba, que originà la dictadura del general Primo de Rivera i la posterior caiguda de la monarquia, arribant una segona república (aquesta vegada més mesetaria), amb el catalanisme dividit. Mentrestant, la Lliga profunditzava les seves afinitats amb l’oligarquia espanyola, l’Esquerra mirava de superar l’obra de la Mancomunitat. La mort de Macià va fer necessària la col·laboració amb els extremistes radicals, l’actuació dels quals va justificar un altre cop l’intervencionisme militar. Quanta, quanta, quanta… història sobre les llambordes que ja no són les mateixes, però ens porten a preguntar-nos si els canons que els militars hi van instal·lar el 1934 apuntant contra el Palau i el Front Popular no havien estat instal·lats precisament a l’espai que ocupaven els nostres seients.
Vaig sentir un calfred i em vaig decidir definitivament per la revolució per la cultura que va fomentar Josep Anselm Clavé, escampant arreu les societats corals, que van ser la força de la Il·lustració.
3
