Respondre a aquesta pregunta donarà peu a un debat intens sobre les músiques i coreografies per fer ballar gegants, en una xerrada que acollirà La Casa dels Entremesos el proper 17 de novembre a les 20h, en el marc de l’exposició Mirades de gegant. 110 anys dels gegants de Sant Roc de la Plaça Nova i de les celebracions del “4 1/4”, 425 anys de les Festes de Sant Roc de Barcelona a la plaça Nova. Els experts que hi participaran són l’Adrià Abellán, músic i coreògraf, en Jordi Fàbregas, músic i compositor, la Montserrat Garrich, mestra de dansa i coreògrafa, i l’Enric Montsant, músic i compositor. Posaran en comú experiències de la composició i la interpretació de músiques i de la creació i l’ensenyament de coreografies per a fer ballar gegants i altres elements d’imatgeria festiva, com el bestiari, nans, capgrossos i gegants infantils.
Com explica a Tornaveu el músic i compositor Joan Gómez, encarregat de conduir el debat, l’objectiu de la xerrada és “que aquests compositors de música tradicional de prestigi ens expliquin en què pensen quan fan música per als gegants, i sobretot, cap a on creuen que ha d’anar la música i el ball de gegants, cap a una modernitat, assumint les tendències del segle XXI, o mantenir la melodia tradicional de 16 compassos”.
I què té d’especial la música per als gegants a casa nostra? “Els gegants ballen a gairebé tot arreu, fer moure els gegants seguint una pauta de ball no és quelcom que només fem nosaltres, de fet, a Alemanya i a Castella en són experts, però allò que ens diferencia és l’excel·lència, perquè tenim una tradició de molts anys i, sobretot, perquè hem aconseguit assimilar una música i una cançó a un gegant determinat o a una població, com per exemple, a Solsona i a Navarcles, on la gent canta pel carrer la cançó amb què ballen els seus gegants”, explica a Tornaveu en Joan Gómez.
És, per tant, una identificació entre ball i gegant, arrelada al territori, mentre que en d’altres països, com afegeix Gómez, “els gegants evolucionen amb la música que els van tocant en cada ocasió, o fins i tot, només amb tambors, com passa al Japó”.
