A Catalunya són moltes les figures que acostumen a sortir a les festes de carrer. Algunes d’elles són més antigues que d’altres. Això no obstant, hi ha altres figures que, com a tal, ja han complert la seva vida útil i són desades a dependències municipals o museus locals a l’espera d’una acurada restauració per ser exposades museísticament. És el cas dels gegants Moros i Negritos de Tarragona i els de Figueres. A Moià (segle XIX), Puigcerdà (1914-28), Mataró (1853) i Vilafranca (1831), trobem bustos de gegants solts a l’espera d’una acurada restauració i museïtzació. Aquests municipis podrien agafar l’exemple dels gegants de Vic (1862), que tenen els bustos i braços centenaris exposats, amb alguns complements, a l’Ajuntament de la ciutat a dins d’unes vitrines. Totes aquestes figures, i més, estan documentades, amb més o menys encert, al Catàleg de Gegants Centenaris de Catalunya que la Generalitat va editar el 2015.
Altres figures, d’origen popular i festiu, estan exposades i en cap cas es permet tornin a agafar la funció d’element viu de carrer. Per tant, la seva funció es redueix a la de l’estudi i museïtzació, convertint-se en una peça patrimonialment material de gran valor. És el cas de la faràndula que hi ha al Museu dels Sants d’Olot o bé els gegants i la mulassa que hi ha al Museu de Reus. Recentment s’ha inaugurat el Museu del Corpus de Xàtiva, on trobem una figura restaurada per ser exposada i a l’espera de què sis més ho puguin estar futurament exposades i museïtzades. L’Àliga i el Drac de la Bisbal d’Empordà resten darrere d’unes reixes que les tanquen en una de les capelles de l’església de Santa Maria.
Altres, a causa de les seves singularitats, comparteixen la funció museística i la festiva al carrer. Es el cas dels Gegants del Pi de Barcelona (que es troben a la Basílica de Santa Maria del Pi) i els de l’Arboç (a l’auditori de la Casa de Cultura). I ja en un altre àmbit quedarien les Cases de la Festa, les quals tenen la funció de desar, exposar i fer pedagogia del patrimoni festiu que està en constant moviment. El Quarto dels Gegants de Solsona, la Casa de la Festa de Tarragona i el Museu de Roques de València són alguns dels exemples d’aquestes cases de les festes.
Nou número de Gegants
El gegant de Torroella de Montgrí (1758), exposat al Museu de la Mediterrània juntament amb la seva parella, és el protagonista de la portada de la revista número 129 de Gegants, que des del 1986 edita trimestralment l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya. I és així perquè al seu interior hi ha una primera entrega d’un article, escrit per en Xavier Cordomí, sobre l’origen de les figures torroellenques (que ja abracen la quarta centúria de tradició documentada). La revista també inclou el segon i darrer article vinculat als 350 anys dels Gegants Petits del Pi de Barcelona i un Expedient G de Jan Grau, on aclareix què és ben bé una Tarasca. Altres articles i continguts a tenir en compte són: ‘Confinats i tancats’ (d’Aleix Roca), ‘Els herois del benestar’ (de Marc Martí), ‘Gegantes, complement dels gegants?’ (article d’opinió de David Caelles, estudiant d’humanitats), entre d’altres.
En aquesta revista s’entrevista al mallorquí Joan Puigserver, nou president de l’Agrupació de Colles de Geganters de Catalunya des del passat mes de febrer. A més, es fa un càlid homenatge a Griselda Karsunke, qui fou una especial col·laboradora de la revista i la federació per què l’any 1988 va dissenyar els gegants de l’Agrupació: en Treball i na Cultura.
Malgrat l’emergència sanitària, la Federació i el seu consell de redacció han decidit continuar apostant fort per la revista malgrat haver suspès gran part de la seva activitat. És així com ha pogut sortir la revista 129, i així seguir treballant per a la difusió del patrimoni festiu. La revista, associada a l’APPEC, es pot aconseguir a través del web i també es pot trobar a les xarxes: Instagram i Facebook.
