“Mira, una orgia amb prostitutes en el Moll de la Fusta”. El 1985 un lector de La Vanguardia deixava ben clar què pensava del cartell que Robert Llimós va fer per la Mercè d’aquell any. Abans de Twitter i d’Instagram, dels haters i dels in lovers de les xarxes socials, els cartells de les festes barcelonines ja aixecaven passions, eren esperats, criticats, aplaudits, lloats i compartits. I és que el cartell d’una festa major ve a ser la carta de presentació, el retrat i la foto del perfil a Twitter de la ciutat mateixa i de tota la seva gent; i per això, davant d’un cartell, tothom se sent amb el dret –i amb tota la raó– de dir-hi la seva.
L’obra de Llimós és una de les més de setanta obres gràfiques que recull l’exposició ‘Anunciant la Mercè’. Moltes de les peces han estat proporcionades per les entitats que formen part de la Federació d’Entitats de Cultura Popular i Tradicional de Barcelona Vella, però d’altres s’han hagut de buscar i rescatar de col·leccions particulars i antiquaris, explica Agnès Bartolomé, qui ha treballat en la recerca.
L’evolució de la festa
L’exposició transita per tres etapes. La primera, entre els anys 1951-78, quan es produeix de manera oficial la restauració de la festa, i els cartells mostren moltes referències que connecten amb la tradició. La segona, fins al 1999, presenta els cartells de la democràcia, quan la festa recupera els carrers i s’incorporen elements com el correfoc o el ball de gegants. I la darrera se centra en els anys del 2000 fins a l’actualitat, quan la Mercè ja està consolidada i els cartells s’encarreguen a il·lustradors i dissenyadors, que reflecteixen noves tendències i problemàtiques de la ciutat.
El recorregut permet veure com ha evolucionat el cartellisme en aquests darrers dos segles i sobretot com ha canviat la festa i la concepció que, de la festa, tenien els dissenyadors, les institucions i la ciutadania.
Hi ha cartells que posen l’accent en el vessant religiós mentre que altres van ser criticats per “voler ofegar les arrels pietoses d’aquesta festivitat”. Molts cartells se centren en algun dels elements tradicionals de la festa, els gegants, timbalers, cavallets, mentre que hi ha altres, com el que va dissenyar Enric Jardí per La Mercè de 2007, que intenten aplegar-los tots.
Alguns cartells es limiten a il·lustrar el programa o mentre que altres artistes posen el focus en els valors d’una festa i d’una ciutat que vol ser oberta i multicultural, tot i que això no sempre va ser ben rebut per tothom: “Quina pena! Ens obrim a altres cultures abandonant la nostra”, comentava algú davant el cartell que va fer Nazario per La Mercè 1999, amb una “lluna mora” i una tipografia àrab.
Hi trobem també cartells inspirats en els rètols del petit comerç o en la planimetria de l’Eixample, altres que són una crítica al model de desenvolupament de Barcelona (Perejaume) i alguns que són manifestos resumits en quatre paraules: contar, conèixer, estimar, servir (Tàpies).
Les dones de La Mercè
En una festa amb nom de dona, crida l’atenció l’escassa presència femenina, tant en les firmes com en els motius representants, a excepció dels darrers anys. Sota el cartell de la Mercè 1994, firmat per Anna Miquel, una ressenya de La Vanguardia assegura que aquest va ser aquest “el primer encarregat a una dona”. Tot i això, Agnès Bartolomé puntualitza que el primer cartell creat per una dona no seria aquest, sinó el de l’any 1963, quan Amelia Gallard va guanya el concurs de l’Ajuntament.
Pel que fa als motius, abunden les marededeus representades, però potser cal esperar a l’any 1986 per trobar-nos la primera “dona real” en un cartell: seria la morena grossa en un balcó dibuixada per Perico Pastor. En els darrers anys, la tendència s’ha capgirat, i noms com Miquel Gallardo, Sonia Pulido, Reskate i Malika Favre, autora del cartell actual, han optat per il·lustrar la dona actual, forta i feminista o inclús la dona futura i compromesa amb el mediambient.
Els cartells censurats
Entre les joies de l’exposició, hi trobem dos cartells centenaris, dels anys 1892 i 1902. I també dues obres que mai van veure la llum perquè van ser censurades per l’autoritat socialista, una de Peret de l’any 1992, i l’altre de Serrahima, del 2010. La raó la trobareu a la Casa dels Entremesos, fins al 26 de novembre.
