Cada any en arribar aquestes dates la mateixa murga, és omplir-se els comerços de disfresses relacionades amb el més enllà, amb la bruixeria, amb les carabassetes etc. que ens exclamem del que considerem una festa invasora que es reprodueix i es reprodueix i va creixent, creixent any rere any.
Una mica és bo en aquest cas fer servir el símil de festa invasora per analogia al que passa amb els animals quan s’instal·la una espècie aliena a un hàbitat determinat. La supervivència de l’animal foraster està assegurada pel fet que no troba depredador. Això mateix, i dit a l’engròs és el que passa amb el Halloween.
D’entrada dir que no estic gens d’acord en contraposar la castanyada amb el Halloween. No té cap sentit, ni una ni l’altre són festes en si mateixes. La Castanyada forma part, és un fragment, d’una seqüència molt més complexa que comprèn la diada de tots Sants i el dia de difunts. Parlem de la nit del 31 d’Octubre, 1 de novembre i 2 de novembre.
No cal dir, i sempre parlant en general, que per la mateixa dinàmica de la societat occidental ha desparegut aquesta litúrgia popular i antiga de la tardor on la relació del món dels vius i el dels morts és l’eix central de la festa. Diversos motius han afavorit que sigui així i no d’una altra manera.
Per exemple la lenta però continuada i efectiva laïcització de la societat ha canviat molts dels continguts de les celebracions, moltes d’elles s’han banalitzat. També el canvi de relació que des de mitjans del segle XX hem establert amb els nostres morts. Els nostres avis encara van viure en una relació íntima amb la vida i la mort. Es naixia a casa i també s’hi moria, sense fer cap mena d’escarafall, era d’allò més natural. Per tant, les persones, els grups familiars, etc. tenien una experiència intensa amb la vida i la mort, ho tenien a tocar.
Actualment venim al món des de l’assèpsia d’unes parets hospitalàries i marxem d’aquest món des de l’impersonal ambient d’un tanatori. Col·lectivament hem girat l’esquena als dos esdeveniments més transcendentals d’una persona.
Aquesta relació cada cop més minvant amb la mort té efectes directes en com gestionem, tant individualment com col·lectivament el record i memòria dels que ja no hi són. Tot Sants i el dia de difunts donava resposta a aquesta necessitat a diferents nivells. En el clos familiar existia, i existeix -encara hi ha qui ho fa-, tot un seguit de costums destinats a recordar els més propers que ja no hi són i dins el compendi de rituals adreçats a aquest afer hi ha la castanyada. Al voltant de la taula tota la família del més xic al de més edat celebraven aquesta menja ritual.
Quan la castanyada es desvincula de tota aquesta pràctica, l’isolem, i encara més: volem donar-li categoria de festa per ella mateixa, cosa que esdevé molt i molt feble. Quin sentit té un àpat ritual que ha perdut els elements que li donen sentit i força pel camí?
Encara més feble esdevé en el moment que infantilitzem la castanyada. Parlo d’aquell moment tràgic per qualsevol celebració en què els adults ens desentenem de la seva praxis i ho deleguem als infants. La festa, en genèric, no entén d’edats, és per definició comunitària i això inclou a tots: grans i petits.
Amb tot això no estic prenent part en un tot temps passat va ser millor, sinó intento constatar un seguit de fets, segur que n’hi ha molts més, que explicarien el fet de l’arrelament del Halloween i la reculada de la Castanyada.
El Halloween ha trobat el camp adobat per créixer i reproduir-se. Això sí, i cal dir-ho: determinats mitjans de comunicació hi han ajudat, establiments d’oci, grans magatzems i comerços han trobat en aquesta celebració la manera de fer l’agost a l’octubre i això al meu entendre ha estat un dels factors més determinants.
La insistència en aparadors, anuncis, decoracions, missatges amb la promesa d’unes experiències d’oci, que no festives, inoblidables, intenses, úniques han guanyat per golejada a les humils i austeres castanyades debilitades i despullades del seu continent natural que és la celebració de la festa de Tots Sants i el dia de Difunts.
Jo que sóc optimista de mena penso que encara hi som a temps. Podem rellançar la Castanyada sempre que la dotem d’elements d’interès col·lectius, és a dir, cal cercar motius per celebrar-la i per convertir-la en festa per ella mateixa, encara que ja no me la imagino des de la intimitat familiar i tampoc honorant els que ens han precedit.
Article publicat originàriament a Vilaweb.
