Perquè Carnestoltes se celebra la primera lluna plena després del solstici d’hivern? Per respondre aquesta pregunta, cal comprendre la gran importància que les antigues civilitzacions adjudicaven als óssos. Considerats animals totèmics, la seva presència anunciava l’arribada imminent de la primavera. Segons la mitologia clàssica, surten de les coves cada 2 de febrer –no casualment data de la Candelera cristiana –per comprovar si l’hivern ja ha acabat o no. Només si es trobaven en lluna nova entenen que sí, i es veuen legitimitats per llençar un gran pet que alliberava els morts i renovava el cicle de la vida. Vistos aquests precedents, no és estrany que se’ls considerés un símbol de la fertilitat i la creació. Ni tampoc que, pels mateixos motius, fossin reconeguts com a protagonistes del Carnestoltes, la festa per excel·lència de l’alegria, els colors i la disbauxa.
El dimecres de cendra, una altra data emblemàtica que marca la fi del Carnestoltes i al mateix temps l’inici de la Quaresma, també està protagonitzada per un altre animal. Els estudiosos de l’enterrament de la sardana mantenen divergències segons els seus orígens. Per uns, aquesta processó carnavalesca, ja documentada a Madrid el segle XVI (no importada a Catalunya fins al s.XIX), es remunta a les menges del gremi de sabaters de la capital castellana. Segons aquesta creença, van crear un ritual per acomiadar-se de la ingesta de sardines –prohibida durant la Quaresma—que acostumaven a esmorzar. En canvi, una altra hipòtesi considera que cal trobar els orígens de l’enterrament de la sardina en una altra animal: el porc. Per l’escriptor Joan Soler Amigó, “sardina” era el nom col·loquial que utilitzaven les classes populars per a referir-se a la carcanada de l’animal. Una manera de simbolitzar que en quedava prohibida la menja de carn fins a la Pasqua.
