Per entendre el sorgiment de la festa ens hem de situar als inicis de la baixa edat mitjana. Sovint es destaca que la festa del Corpus es crea per tal d’imposar la teoria de la transsubstantació, és a dir que el pa sagrat és el cos de Jesucrist (no només el simbolitza), contra aquells que la refusaven. En el marc del cristianisme, tanmateix, no només hi havia pacífiques discussions hermenèutiques de l’àmbit estrictament religiós. També hi havia lluites polítiques entre la jerarquia imperant i altres famílies catòliques, els càtars en primera instància i posteriorment els franciscans. En un context de fam i misèria generalitzada, aquests moviments messiànics i alternatius qüestionaven l’opulència de l’estament eclesiàstic, fet pel qual van ser molt durament reprimits.
La creació d’una nova litúrgia (el Corpus) va ser la cara amable d’aquest procés de violenta repressió i enfortiment de l’statuo quo que es va produir durant el segle XIII i principis del XIV. De fet, la consolidació de la festa no va ser immediata: el 1246 se celebra la primera celebració per exaltar el Santíssim Sagrament a Lieja; Urbà instaura la festa del Corpus Christi el 1264; Climent V confirma aquesta butlla papal el 1311; i el seu successor, Joan XXII, en proclama la universalitat cinc anys després (1316). Les bones relacions del rei Jaume II amb aquest papa expliquen la ràpida implementació que la festa va tenir a Barcelona.
Evolució de Corpus barceloní
Fornés va destacar la gran popularitat que el Corpus va gaudir a Barcelona des dels primers compassos. Així ho testimonien les ordinacions que prohibien l’ús de la guitarra, llençar flors de ginesta, fer ballar els gegants o l’ús de coets i trons, entre altres. Prohibicions, en definitiva, encaminades a garantir el tarannà catèquetic de la festa. Una altra anècdota que demostra la gran simpatia que tenia la celebració entre el poble menut són les disposicions de serrar les cantonades d’algunes cases per tal que poguessin passar-hi les “grans escenografies mòbils” que conformaven la processó.
Fornés va esmentar les primeres referències documentades d’alguns elements del seguici. Que el drac, el lleó, els cavallers cotoners o els gegants de la ciutat estiguin referenciats al mateix any (1424) inclina a pensar que la seva creació és força anterior. De fet, la víbria i l’àliga es remunten un quart de segle enrera (1399.) En qualsevol cas, ja des de l’inici del segle XV els elements d’imatgeria festiva van associats a confraries. Aquesta dinàmica es mantindrà els següents segles, com demostra el cas del bou (1467) i la mulassa (1568), custodiats respectivament pel gremi de carnissers i peraires.
1601 és una altra data assenyalada en la història del Corpus barceloní. Fornés va recordar les grans processons que es van celebrar a la ciutat amb motiu de la canonització de Ramon de Penyafort. Comitives de tot el Principat van venir a la capital de Catalunya per homenatjar el conseller de Jaume I. En aquesta centúria estan documentades altres prohibicions, sobretot relacionades amb l’ús de la pirotècnica. “A les autoritats mai els hi ha agradat que la gent corrent fes ús del foc”, va subratllar l’antropòleg. I potser no sense raó! No debades, l’antropòleg va recordar els fets esdevinguts durant el Corpus de Sang, esdevingut el 7 de juny de 1640, durant el qual els segadors van assassinar el comte de Santa Coloma, virrei de Catalunya sota les ordres de Felip V.
El Decrets de Nova Planta i la Cèdula Reial de Carles III (1780), prohibint aquesta els elements d’imatgeria en les processons, van ser cops molts durs per la preservació de la festa. Afortunadament, aquesta ha resistit i segueix sent un element d’identificació per a les actuals generacions. En aquest sentit, Fornés va mostrar-se satisfet amb la recuperació de noves cerimònies d’origen popular, com ara l’ús de la Dansa de Barcelona i el Ball de l’Àliga per retre homenatge. L’exdirector del Museu Etnològic i de les Cultures del Món de Barcelona va emplaçar a no tenir por a crear protocols festius “Totes les tradicions han estat creades”. Les històries que s’amagaren darrere les tradicions, va insistir, “no són mentides sinó veritats imaginades”.
