Amb els nous canvis, la web ofereix la possibilitat d’afegir imatges fotogràfiques, músiques i descripcions coreogràfiques als registres de les danses, per complementar el conjunt de la informació. I és que el propòsit del projecte no és ser només una enumeració o cens de les danses vives, sinó aconseguir crear un registre realment fidedigne i exhaustiu, capaç de demostrar la gran puixança de la dansa catalana els darrers vint anys.
També s’ha aprofitat el període d’inactivitat per afegir les fitxes de danses amb un permanència aproximada de cent anys, segons es van documentar durant l’any 2020 i 2021.
Montserrat Garrich, directora del projecte, explica que una dansa, per estar recollida a l’inventari, ha de complir amb quatre requisits: que es balli en el moment de fer la fitxa, que tingui voluntat de permanència, i que es balli en un espai públic i en un context festiu.
Un dels trets essencials de Danses Vives és que es tracta d’un projecte és obert a la col·laboració de tothom i, per tant, hi poden fer aportacions els balladors, directors d’esbarts, tècnics de festes, responsables d’entitats de cultura popular i tothom qui conegui una dansa pròpia d’un lloc i una festa. S’hi poden aportar dades, imatges o qualsevol mena d’informació, a través a través de la pàgina web del projecte.
Actualment hi ha recollides prop de 1400 entrades de totes les comarques catalanes i d’Andorra, però encara en queden moltes per catalogar. Arribar a saber-ne quantes és impossible, explica Garrich, perquè cada any s’estrenen noves danses que poden ampliar l’inventari o i també hi ha altres que es deixen de ballar. Així, l’any passat es van estrenar una quinzena de balls nous, entre ells, el ball de bastons d’Hostalets de Pierola, el ball del Lleó de Vic, el ball de gitanes de Montblanc o el de rams del barri de Gràcia de Barcelona. I a les pròximes Decennals de Valls, d’aquí a quinze dies, es veurà l’estrena de dos balls nous.
L’objectiu, explica Garrich, és poder documentar tot aquest patrimoni cultural “en un àmbit, el de la dansa, que a vegades es considera menor”. “A l’Esbart Català Dansaire disposem d’un arxiu històric de danses del segle XX i anteriors”, explica Garrich, “però en faltava una visió actual. Vam veure que ens havíem de preocupar de deixar constància de què passava, perquè és un tema tan viu que si ningú es preocupa potser ho perdem”.
