Sobre l’actual panorama dels esbarts, Calduch assenyala que gairebé “tothom fa dansa de creació basant-se en la dansa d’arrel”. El coreògraf considera que tothom hauria de conèixer les danses tradicionals, independentment de l’aposta artística que desitgi plantejar. “Per desformar la forma –insisteix—, cal conèixer la forma”. Això implica que els directors no es limitin a explicar les coreografies, sinó també els seus orígens. Només així serà possible trencar inèrcies i aconseguir que els catalans “sàpiguen ballar improvisadament, sense necessitat d’estar pautats”. Per avançar en la dignificació de la dansa tradicional, Calduch també creu oportú establir uns criteris comuns entre tots els esbarts. “No veuràs castellers vestits amb hawaianes—posa com a exemple—. De la mateixa manera, nosaltres necessitem uns límits que ens agrupin”.
Malgrat aquesta mirada autocrítica, i apuntar que els esbarts no “ens hem sabut prendre com a producte”, Calduch també aprofita l’entrevista per desmitificar idees sobre la dansa catalana, negant el tòpic que “és avorrida” o bé que “els esbarts són incapaços de crear espectacles d’alt nivell”. En aquest sentit, assegura que en els darrers trenta anys s’ha viscut una gran febre de noves propostes coreogràfiques.
Preguntat sobre el Pla d’Impuls d’Arrel, Calduch respon que desitja que serveixi per “acompanyar la gent jove que vol ser professional”, fomentant el seu aprenentatge “en temes creatius i també organitzatius”, i també com a palanca per introduir la dansa tradicional a les escoles. Al seu entendre, és molt bona notícia que esbarts de municipis petits hagin sol·licitat beques. Més enllà de les línies d’acció que contempla el Pla, Calduch valora que el seu èxit depèn de la continuïtat que tingui, i també perquè permeti treballar amb llibertat als nous dansaires i coreògrafs. “Encara estem treballant amb els models dels anys vuitanta”, conclou.
