Ahir a la tarda va morir l’activista cultural Montserrat Garrich Ribera (Barcelona, 1957). Des de l’Esbart Català de Dansaires, ha treballat durant cinquanta anys en la formació, divulgació, estudi i catalogació de les danses tradicionals catalanes. Familiars i amics l’acomiadaran aquest cap de setmana al Tanatori Sancho d’Àvila de Barcelona. La vetlla serà dissabte (16-21 h) i diumenge (8.30 h -11 h), i la cerimònia de comiat en el mateix tanatori diumenge a les 11.10 h.
Garrich és la coreògrafa dels balls de l’Àliga i de la gegantona Laia de Barcelona, dels balls de la Cerimònia d’Obertura dels Jocs Paralímpics Barcelona 92, i de coreografies grupals. Com a estudiosa, va ser una gran admiradora de l’obra d’Aureli Campany. Una estima que va canalitzar com a comissària de l’any commemoratiu del folklorista barceloní (2018-2019) i amb la publicació dels llibres L’obra d’Aureli Capmany (2005) i Aureli Capmany: la dansa i l’Esbart Català de Dansaires (2018), elaborat a partir de l’exposició homònima. En paral·lel, també va reivindicar la trajectòria de l’artista barceloní Apel·les Mestres.
A més d’impulsar nombroses publicacions i exposicions sobre dansa tradicional, Garrich va fomentar l’edició de monografies sobre balls popular, amb el lideratge en la convocatòria i edició dels Premis Rafael Tudó. Des del 2017 també ha estat la màxima responsable de l’Inventari de Danses Vives de Catalunya. En ser preguntada sobre la salut de la dansa catalana, defensava que les polítiques de foment havien de transcendir l’àmbit dels esbarts i dels espectacles en escenaris.
Més enllà de totes les activitats i projectes, Montserrat Garrich va ser una gran defensora dels valors i atributs que fomenta l’associacionisme cultural. En una entrevista concedida a Tornaveu, reivindicava que «Gràcies a les entitats, es pot aprendre a gestionar un equip ampli de persones. D’una banda, perquè ens entrenen a ser meticulosos en els detalls. (…) I de l’altra, perquè ens permeten la possibilitat de conviure amb persones que no formen part del nostre cercle més proper. No som familiars, ni amistats íntimes, i per tant, no ens hi relacionaríem si no ens trobéssim a l’entitat.» Com a membre de l’Esbart Català de Dansaires, també va ser vicepresidenta de la Federació d’Entitats de Cultura Popular i Tradicional de la Barcelona Vella i La Casa dels Entremesos, entitat que reivindicava com a exemple de bona pràctica associativa. Recentment, ha publicat un article a Canemàs sobre les «Convocatòries de premis en l’àmbit federatiu».
Tota aquesta trajectòria l’ha fet mereixedora del III Premis Antoni Carné a la Persona i el Premi BEST, concedits per l’Ens de l’Associacionisme Cultural Català i l’Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya respectivament.
