“Un somni que somies sol és només un somni. Un somni que somnieu junts és una realitat”. Aquesta frase de Yoko Ono deu voltar aquests dies pel cap d’en Lluís Calduch Ramos. Pensar 10 anys enrere, deu ser un exercici que ha de portar molts records al coreògraf del Poble Sec. Aquell ara llunyà 2013, qui va ser director artístic durant gairebé quaranta anys de l’Esbart Ciutat Comtal, veia com es feia realitat un dels seus projectes més encoratjadors, anàvem a dir ambiciosos, però Eulàlia és molt més fruit de la il·lusió; Il·lusió d’oferir a la ciutat de Barcelona i la seva gent quelcom que enaltís la figura de la seva patrona de sempre, Santa Eulàlia.
Tot i que l’espectacle es representa a l’altar major de la Seu barcelonina i que se centra en la llegenda que envolta la figura d’Eulàlia de Sarrià, no s’ha de veure, només, com un espectacle religiós. No s’hi pot negar el seu rerefons cristià, cert, però Eulàlia posa en valor la lluita d’una noia davant l’opressió i el sense sentit del dominador. La fe i la convicció absolutes en els seus valors, atorguen a l’Eulàlia de l’espectacle la importància dels que han estat capdavanters en la lluita pels canvis en la societat a través dels anys.
Eulàlia es presenta en un format que, artísticament, se’n diria “ballet argumentat en un sol acte”. Hi ha qui l’ha qualificat de petita òpera; per d’altres, s’acosta més a un poema visual. I ens quedem amb aquesta darrera definició perquè, com diu Mossèn Josep Maria Martí Bonet (canonge de la Catedral i valedor de l’espectacle davant del Capítol de la mateixa) “el que envolta la figura d’Eulàlia de Sarrià és tota una llegenda i la llegenda és la poesia de la història”.
Dotze dones, testimonis de la vida de la Santa. Dotze homes, executors de la ira de l’opressor. Un sol home, i un home sol a la vegada, allunyat de la realitat i impermeable a la realitat de la societat. Una noia, una dona, defensora dels anhels d’una societat oprimida. Tretze anys tenia Eulàlia, tretze oques la recorden al claustre de la Catedral, tretze martiris li van infringir. Tretze homes i tretze dones ens acosten el seu llegat.
El músic empordanès Francesc Cassú és l’autor de la partitura de l’espectacle. Cassú genera una brillant sinergia acústica entre els instruments tradicionals de la cobla, l’orgue, instruments d’orquestra i el cor de veus blanques de les dones del Cor Aurica. Una partitura complexa que emociona any rere any al públic que assisteix a les representacions. El vestuari i l’escena, a càrrec de Pau Fernández, situen l’acció en una època concreta però amb lleus tocs que fan que sigui atemporal.
A Eulàlia veiem com la Santa deixa la seva vida plaent per enfrontar-se al tirà, com és martiritzada, la seva mort, el trasllat de les seves despulles de Santa Maria de les Arenes a la cripta de la Catedral (en el meravellós sepulcre de Luppo di Francesco) la seva glorificació… I tot plegat ens acostarà la figura d’una noia que va donar la vida per defensar els seus valors. Una noia a qui la Ciutat de Barcelona ret homenatge cada any en la seva Festa Major d’hivern.
Aquest 2023 Eulàlia fa 10 anys (#EulaliaXanys), amb l’orgull de no haver faltat cap any a la seva cita amb els barcelonins. Ni la pandèmia va poder amb ella. L’any 2021, davant la impossibilitat de fer la representació, l’Esbart Ciutat Comtal va produir, amb la gestió tècnica de Cacau produccions i realització de Jaume Sucarrats, una delicada peça audiovisual que va mantenir viu l’esperit de l’espectacle: posar en valor la figura d’Eulàlia de Sarrià i mantenir viu el seu llegat.
Molts reconeixements ha tingut Eulàlia, destacant el Premi Ciutat de Barcelona 2013, però el que més reconforta al seu creador, en Lluís Calduch Ramos, i els seus productors, l’Esbart Ciutat Comtal és copsar com Barcelona s’ha fet seu l’espectacle i les naus de la Catedral s’omplen cada any de persones expectants per, anàvem a dir veure però no, viure Eulàlia.
