Com sorgeix la inquietud per emprendre aquesta investigació tan àmplia?
La inquietud per estudiar la dansa naix per una tradició familiar. Havia fet algunes investigacions sobre el tema, però un dia vaig plantejar-me per què no fer una recerca més seriosa. Així que vaig decidir que volia embarcar-me en una tesi doctoral sobre etnomusicologia centrada en la dansa, però pensada des del vessant més musical. Vaig començar a documentar-me i a treballar amb un professor de la Universitat d’Alacant, però la casualitat va voler que coneguera a Francesc Massip, professor d’Història del Teatre de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. De seguida em vaig adonar que ell era la persona més indicada per dirigir la meua tesi, que mudaria cap a temes més coreoteatrals. Per haver-me llicenciat en Física i tenir estudis avançats en Enginyeria Electrònica, ja tenia una metodologia sistemàtica ben apresa. Només havia de canviar de camp de treball i aplicar-la.
Aquesta metodologia científica queda molt ben plasmada en el llibre.
La metodologia que jo, de manera intuïtiva, volia aplicar en la investigació és la mateixa que havia fet servir Francesc Massip durant anys i panys. Aquesta metodologia consisteix a utilitzar tres tipologies de fonts. D’una banda, cal buscar les fonts textuals primàries, complementades amb les secundàries; per una altra banda, combinar-les amb la iconografia mitjançant il·lustracions que no serveixen per adornar els textos, sinó que són element de prova, una font per comprendre millor els fets, i finalment, completar aquesta informació amb treballs etnogràfics, per aprofundir en el caràcter participatiu de la festa. El llibre que ha publicat l’Esbart Català de Dansaires només recull la primera part de la meua tesi doctoral, on es fa una relació de tota la documentació textual trobada. En les següents parts, utilitze aquesta base per fer interpretacions sobre la dansa i la festa medieval i les pervivències actuals.
Com vas encarar la investigació?
Jo en aquell moment no tenia coneixements paleogràfics, així que vaig haver de demanar assessorament a altres persones i treballar una miqueta “sobre la marxa”. Amb molta paciència, he pogut agrupar un bon corpus documental. Crec que l’obra demostra la gran quantitat d’informació sobre festa i dansa que pots extreure d’una ciutat com València, i que és extrapolable a altres ciutats de l’arc mediterrani. La festa és un tòpic recorrent en gairebé tota la literatura memorialística, que és la que jo més treballe. Quan la gent narra les seues biografies, acostuma a escriure també sobre les festes que se celebren en aquell moment. A més, ara pensem en la festa com una jornada excepcional, però en la tardor medieval, per exemple, en ciutats com ara Barcelona o València es podien celebrar gairebé fins a cent dies de festa cada any. Això era important.
Per què vas decidir encarar aquest treball des del memorialisme?
Era la millor opció per fer un treball de gran abast cronològic. Molts autors que abracen la literatura memorialística, que es plasma en subgèneres com la dietarística, els llibres de memòries institucionals o les relacions de successos, incorporen en els seus testimonis la festa. Per remuntar-me més enrere, també vaig voler investigar la cronística del segle XV, fins a les quatre grans cròniques medievals dels segles XIII i XIV, escrites per Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, les quals van resultar ben profitoses per a l’estudi de la festa i la dansa.
La dansa es vivia de manera diferent, segons la categoria social de les persones?
La dansa és una forma d’expressió transversal en el conjunt de la societat medieval: la practicaven des dels rodamons fins a membres de l’alt clergat, com ara alguns cardenals. Hi ha característiques semblants en les danses de tots els estaments, però també diferències importants. Els balls gremials del segle XIV, per exemple, tenen una funció social i un significat molt diferent de les danses que es ballaven en les corts reials o en alguns moments litúrgics. Dit això, es fa difícil definir tipologies coreogràfiques segons la condició social. De fet, fins a finals del segle XIV i sobretot durant el segle XV no comencem a tindre informació concreta sobre les pràctiques corèutiques, amb l’aparició de les primeres indicacions coreogràfiques del Llibre Vermell de Montserrat o la Carta de danses de Cervera.
En el context de la teva tesi doctoral estudies l’alteritat festiva…
L’edat mitjana és el moment en què naix la nostra identitat com a civilització occidental, però hi havia una diversitat social notable. A mi m’ha agradat endinsar-m’hi des de punts de vista no exclusivament centrats en els grups hegemònics. Alguns capítols de la meua tesi, per exemple, estan dedicats a les danses que practicaven els jueus, la comunitat sarraïna i morisca, els oficis o fins i tot la relació que existia entre el ball i la prostitució. M’interessa molt conèixer la funció social que tenia la dansa. Per exemple, per a les associacions juvenils medievals, els balls que organitzaven eren una oportunitat per trobar parella i per socialitzar-se i relacionar-se. Tots aquests casos i molts més els utilitze per analitzar el concepte d’alteritat festiva. És a dir, estudiar com es conformen les identitats i com dialoguen les unes amb les altres, amb relacions de poder, interreligioses o de la comunitat dominant respecte de les minories ètniques.
Aquestes minories ètniques estan representades en el Corpus?
En el cas dels gitanos, per exemple, primerament en formaven part. Eixien ballant en processons d’arreu de la península. Més tard, són desplaçats de la festa i substituïts per colles de balladors (sovint homes transvestits) que representen la comunitat gitana. De fet, és un fenomen que també passa amb els jueus i els musulmans. En aquest punt ja podem començar a parlar d’alteritat festiva. En el fons, es tracta d’un missatge molt potent: expulsar-los físicament de festes com la de Corpus significa, més tard, expulsar-los de la societat.
Per mi, no té sentit afirmar que no s’ha de barrejar la festa i la política. Estan barrejades en la seua essència. Al meu entendre, tot forma part de la mateixa realitat, de la polis, és a dir, de la manera que té la societat urbana d’organitzar-se.
Quina importància tenia la dansa per fixar un discurs ideològic?
Molta. Les processons de Corpus beuen de la tradició de les entrades reials, que ja estaven molt regulades en el segle XIV. Les danses, els entremesos i les representacions sovint tenien un missatge polític i un discurs ideològic important, ja fóra bèl·lic, religiós o identitari. El 1336, se celebra la primera entrada del rei Pere el Cerimoniós a València. Mitjançant un estricte protocol ja es dicta l’ordenació de tot el conjunt social que acompanya al rei, també dels oficis. Anys després, sobretot en l’entrada de Mata d’Armanyac de 1373, s’ordenarà l’ordre d’actuació dels oficis i les seues danses i representacions en processons cíviques i religioses en funció de l’antiguitat. Com més a prop estava un grup social de l’element “sagrat” –ja fora el rei o la custòdia–, més prestigi tenia. Les entrades reials i la festa de Corpus representen així l’estructura jeràrquica medieval, i això és un missatge molt potent. Són un aparador de la fastuositat que podien oferir grups que tenien diners, però també recursos humans. Els oficis, ben estructurats en confraries des de finals del segle XIII, són els grans artífexs i ideòlegs de la festa medieval. Segurament és la gran recerca pendent, investigar la comptabilitat dels oficis per analitzar la seua relació més directa amb l’organització socioeconòmica de la festa.
En la celebració del Corpus, la dimensió religiosa i la profana s’entrellaçaven.
Actualment tendim a distingir entre aquelles expressions que considerem religioses i d’altres que definim com a profanes. A l’edat mitjana, aquesta distinció no és tan clara. En una processó o desfilada, per exemple, et podies trobar que les persones que representaven Jesús i els apòstols tenien una vis còmica: “feien coses de riure”. Escenificaven la multiplicació dels pans i els peixos tirant peixos de veres a la gent. De fet, aquesta tradició de regalar coses en les desfilades ha perviscut fins a hui en festes com les de moros i cristians.
Compares les manifestacions antigues amb les actuals. Un altre element que crec que s’ha de destacar del teu llibre és la voluntat per abraçar un llarg període històric, gairebé 500 anys.
Seguint a Jacques le Goff, a mi m’agrada parlar de “llarga edat mitjana”, que al meu entendre no s’acaba fins a principis del segle XIX, quan s’aboleixen les estructures gremials. Per això, intente fer estudis de llarg recorregut. Per exemple, un dels aspectes que analitze en el treball és si es manté l’ordenació dels oficis en la festa del Corpus al llarg dels anys, prenent com a referència l’ordenació de 1373. Els últims oficis en desfilar [els més poderosos] acostumen a ser sempre els mateixos. Aquesta informació només la tens si disposes de notícies en un llarg període de temps.
Tinc entès que estàs preparant altres investigacions?
Estic treballant sobre la dansa i la teatralitat festives a la ciutat de Tortosa i el seu antic bisbat gràcies a una beca de la Fundació Duran i Martí i també en una publicació, juntament amb Licia Buttà i Francesc Massip, sobre una exposició que vam comissariar junts el 2016 i que portava per títol El teatre del cos. Per altra banda, des de fa uns anys, en l’àmbit de les Humanitats està de moda el concepte de “marges”, un concepte que jo relacione amb l’alteritat festiva de què parlàvem. En aquesta línia, l’any vinent es publicarà un altre llibre que ha guanyat aquest 2020 el premi de cultura popular Valeri Serra i Boldú.
