Sóc a prop de Les Preses. Fa anys que passem els estius a la Vall de Camprodon. M’ha telefonat en Pep Garcia, exdirector de l’Esbart Marboleny. Ens hem citat per parlar de tot plegat. És fàcil conversar quan es comparteix la passió per la cultura popular. A més a més ens devíem una trobada des que l’any passat vam ser guardonats amb els premis de l’Ens de l’Associacionisme Cultural. Vam parlar de tot plegat, però sobretot d’una de les figures de la nostra dansa tradicional, el mestre Manuel Cubeles, gran coreògraf, publicista i activista cultural. La feina que va fer des de la direcció de l’Esbart Verdaguer, és memorable, però també va fer moltes altres aportacions al servei de la cultura del país.
La gent de l’Esbart Marboleny està molt reconeguda al gran Cubeles, per la tasca d’assessorament que els hi aportà durant les darreres dècades d’una vida que s’acabà el 17 de desembre de fa dos any, quan s’apropava al centenari que ara es vol commemorar. La trajectòria vital del mestre Cubeles va quedar marcada per la seva pertinença a la Quinta del Biberó. Però les ferides de guerra no li van impedir anar amunt i avall pel país procurant conservar les danses que son patrimoni i identitat.
En Cubeles em demanà, farà potser dues dècades, que pugés a Les Preses amb ell i la Pilar López, figura fonamental per la conservació del seu llegat. Es tractava d’assessorar un interessant i ambiciós grup de jovent. Havia tingut en Manel a la comissió assessora del servei de promoció cultural que vaig dirigir l’època del conseller Max Cahner i m’havia aportat profunditat en el coneixement de la cultura popular i el paper que aquesta havia desenvolupat en els temps de silenci. El vaig tenir al costat mentre feia realitat el pla de dinamització cultural que incloïa les primeres Expocultura i tot un seguit de congressos que van posar les bases estructurals de l’actual teixit associatiu. Cubeles formava part d’aquell grup de savis que em van estalviar errors que, sense gent com ell, haguessin estat inevitables. Com em podia negar a acompanyar-lo?
Tinc memòria d’aquella reunió a la seu de l’esbart. Damunt la taula de reunions aparegué un projecte molt ben estructurat, sorprenentment per la joventut de l’equip que l’havia dissenyat. La solidesa de la proposta s’ha fet evidència passat un terç de segle. Ho hem parlat amb el Pep Garcia, que exerceix amb solvència el magisteri musical; ja era un d’aquells joves compromesos amb el seu país des de la projecció de les danses tradicionals i ha participat en la consolidació del prestigi aconseguit per l’Esbart Marboleny. Tants anys després em costa recordar els seus noms, però la imatge col·lectiva d’aquell grup de joves la tinc ben present. Per mitjà d’en Pep els he retrobat, satisfet d’haver estat útil en algun moment del seu procés. La satisfacció de retrobar-nos s’ha fet més gran quan he sabut que treballen en la celebració del centenari de Manuel Cubeles, ja molt proper. L’agraïment ennobleix, sobretot quan s’exerceix per algú que ho mereix i podria ser oblidat.
