I ballant expliquem els nostres pensaments, i sobretot les nostres emocions i les nostres sensacions.
Ho fem a partir del nostre cor, del nostre cervell, del nostre estómac, de la nostra mirada i de la nostra terra.
”Joan Serra Vilamitjana
Doncs perquè no aprofitem la dansa per saludar-nos i desitjar-nos el millor en tots el moments de festa, o de trobada social, d’esdeveniments familiars, d’esdeveniments públics que requereixin solemnitat . . . talment com fan al País Basc?
A Euskadi és ben habitual que a l’inici de qualsevol acte de celebració o de reconeixement, oficial o privat, festiu o seriós, massiu o íntim es balli un Aurresku. Una dansa interpretada habitualment per un home sol que, acompanyat per la música d’un Txistu, homenatja amb els seus moviments les persones protagonistes de l’acte.
Emmirallat en la tradició de l’Aurresku i davant la inexistència a Catalunya de res semblant, el músic Jaume Arnella i el dansaire i coreògraf Joan Serra van engrescar-se a treballar junts en una proposta que aportés a les celebracions de casa nostra quelcom semblant. L’any 2009 naixia el “Ball d’Homenatge”. Una dansa per a ser interpretada per un o una dansaire i, a diferència de l’Aurresku més tradicional, amb la possibilitat que ho fessin junts.
Seria fàcil trobar un origen tradicional a aquesta ballada, el ball de les Honres, després del contrapàs, el de Pavordes, els balls de cerimònia, l’ entrada de ball, les ballades de l’àliga, que al llibre de les Solemnitats de Barcelona, el 1597, ja triaven els millors balladors. . . . però no és el cas.
La tradició te un dia que comença i el ball d’homenatge ha començat a la nostra època actual, per la voluntat dels seus creadors.
Com a suport musical de la dansa, Jaume Arnella treballà amb la música de la Polca del Ball de Gitanes de Sant Celoni i deixà oberta la interpretació a qualsevol tipus d’instrument, ja fos com a solista o en format de grup. Per a la coreografia, Joan Serra es va fer servei de passos inspirats en punts de dansa tradicional catalana. Els dos creadors del Ball d’Homenatge demanaven que fos interpretat sempre amb música en viu i que, a ser possible, els balladors i balladores ho fessin amb els peus descalços. Com a tret característic, els homes portarien una barretina damunt l’espatlla i les dones un mantó.
El Ball d’Homenatge ja ha tingut diverses balladores i balladors, ja ha servit de pòrtic de més d’un acte, ja n’ha tancat algun altre. Com en el cas de l’Aurresku euskaldun, el Ball d’Homenatge ha estat present en moments de gresca i de dolor, en actes públics i íntims. Força persones han estat receptores i espectadors del Ball d’Homenatge i ara ja podem començar a pensar si el veiem incorporat a la nostra tradició, si l’apadrinem i ens el fem nostre.
Ens agrada que el nostre país tingui també un símbol dansat per expressar respecte i reverència. Ens agrada la idea de difondre un ball d’homenatge que ho serà en primer lloc pel seu coreògraf: gràcies, Joan Serra, bona pensada.
Nosaltres, des de l’escepticisme inicial en som ferms partidaris i volem treballar perquè el Ball d’Homenatge sigui present cada vegada més en les manifestacions col·lectives de Catalunya. Si en el nostre àmbit de la dansa tradicional, això que sense voler empetitim quan parlem del “món dels esbarts”, ens el fem nostre a la nostra manera, és a dir, el ballem; si el donem a conèixer al nostre voltant; si li donem el respecte que es mereix… podrem demanar les institucions que l’adoptin i l’afegeixin als actes oficials.
Però ara ens l’hauríem de creure tots. Ens agrada la idea? Podem aconseguir que tots els esbarts de Catalunya aprenguem aquest senzill ball d’homenatge i que el proposem als nostres pobles i ciutats com a ball reverencial per quan l’ocasió ho demani? Fem-ho, ara és el moment!
Tanquem amb paraules de Jaume Arnella un dels dos creadors del Ball d’Homenatge:
“Prehistòria del ball d’homenatge (el perquè d’una música tradicional en una proposta contemporània)
Sempre que he cantat el romanço del Quico Sabater –i ho he fet cents de vegades– al final, quan el guerriller jeu mort al carrer Major de Sant Celoni, he tocat a manera d’homenatge i un xic més solemne, la Polca del Ball de Gitanes d’aquesta població. Amb el guitarró, despullat.
La reacció unànime del públic, de respecte i d’implicació en l’homenatge, m’ha anat duent a veure clar que si algun dia hi havia d’haver un Ball d’Homenatge, aquesta en seria la música.
I la dansa només la podia fer i crear en Joan Serra.N’hi vaig parlar i s’hi va posar immediatament. I com ho va fer! Casant a la perfecció tradició i modernor. I, oh meravella, deixant-la oberta a poder expressar la singularitat de cada homenatge.
El resultat em sembla d’una força extraordinària.”
Jaume Arnella París
1
