Jordi Tomàs Rovira (Vilanova i la Geltrú, 1989) va iniciar el seu mandat com a president de la Coordinadora de Balls de Diables Tradicionals de Catalunya el desembre del 2025 acompanyat d’una junta apassionada per reivindicar els balls de diables tradicionals de casa nostra. Interessat des de ben petit en els diables i tot el que envolta aquesta tradició, Tomàs és contundent a l’hora de definir i preservar la forma tradicional dels diables, però sense entrar en disputes que desviïn l’atenció d’una lluita comuna per vetllar per la cultura popular catalana.
Com es fa el salt d’estar interessat i ser diable a voler ser president? Què et mou a fer-ho?
Dins dels Diables de Vilanova i la Geltrú em vaig adonar que hi havia coses que potser no s’estaven fent tan bé com a altres colles de diables de Catalunya que per mi eren referents. Érem uns quants, qui teníem aquesta visió i érem especialment defensors de la branca tradicional. Ens vam adonar que si volíem aplicar certes millores havíem d’agafar el timó del vaixell i començar a fer canvis. Xavier Monsalve, l’anterior president dels Diables de Vilanova, va ocupar-se de règims i protocols interns i va iniciar la recuperació de l’essència i la tradició dels balls de diables. Quan Monsalve va acabar la seva legislatura, ara fa dos anys, vaig decidir fer un pas endavant i presidir els Diables per seguir en aquesta línia i acabar la feina.
Tota aquesta mateixa empenta i filosofia la vaig voler aplicar també a la Coordinadora, particularment a partir d’una opinió compartida amb altres companys que algunes colles començaven a sortir-se de la línia de la tradició. No es tractava de tornar a arrancar la Coordinadora, perquè ja funcionava, però sí que era necessari més responsabilitat i més implicació.
Amb quin objectiu entres com a president? Quin creus que ha de ser el vostre paper?
El fons, l’objectiu, no ha canviat, però creiem important canviar la forma. Ens preocupava, concretament, la constància. El fet que no estàvem al carrer any rere any mostrant què són els balls tradicionals ens portava a pensar que podia caure en l’oblit. Per no arribar a aquest punt, nosaltres busquem preservar el model tradicional i ser referents en aquest aspecte per tota colla de diables, independentment de si segueixen l’essència del ball de diables o tinguin la voluntat de prendre el camí per fer-ho. Donant a conèixer el model tradicional és com creiem que podrem animar a altres colles perquè ho recuperin. I clar, evidentment mai direm que qui no segueix aquesta forma de fer els diables ho faci malament, però nosaltres continuarem defensant que, pel nostre gust i per la nostra història, el model tradicional és la manera bonica, correcta i pura.
Fa uns anys es va prendre la decisió de canviar el nom de l’entitat i retirar les paraules “centenaris” i “parlaments” per a poder-ho ampliar a grups que potser no complien del tot amb la definició. Contemples continuar-ho obrint perquè més grups puguin unir-s’hi?
Oi tant! Fins fa poc érem l’única entitat que defensava els balls de diables, però recentment ha sorgit la Xarxa de Balls de Diables de Catalunya i això ens ha obligat a redefinir-nos, a marcar la línia entre què considerem balls de diables tradicionals i què no. De fet, considero que hi ha balls de la Xarxa que són més tradicionals i potser algun de la Coordinadora que s’acosta més a l’esperit de la Xarxa. Ens toca, doncs, fer una feina interna de matisar amb precisió i després considerar qualsevol sol·licitud a través d’aquest nou prisma. Això no ho farem sols: la Junta ja s’està reunint amb les dotze colles individualment per preguntar què esperen de nosaltres i com veuen el futur de la Coordinadora. Aquesta posada en comú és la que decidirà com ens movem a partir d’ara.
Quin diries tu que és el límit dels balls tradicionals? Què és tradicional i què no?
A criteri personal, i basant-me en els diables de Vilanova, que s’engloben dins del model penedesenc, tres coses imprescindibles. La primera: un ball de diables ha de tenir ball parlat o versots. Ha de tenir el punt de teatre, de dansa i d’actuació, no ha de consistir a tirar foc per tirar foc. Segon: la representació del ball ha de portar les figures del Llucifer, la Diablessa i l’Àngel Miquel perquè pugui esdevenir-se aquesta lluita entre el bé i el mal. Sense aquestes representacions no ho podem considerar ball tradicional. I, finalment, la presència de tabals tradicionals. Siguin de fusta amb cuir o caixes, derivades del tambor militar, han de ser l’acompanyament del ball, en cap cas una batucada.
Tot i haver descrit el model penedesenc, el que millor conec, és important no oblidar també el model del Camp de Tarragona, de participació individual, que és una altra forma tradicional amb les seves particularitats.
Quin paper teniu actualment amb l’administració pública? Creus que està fent tot el que podria estar fent?
Amb la Generalitat estem treballant per crear un protocol per evitar desperfectes a la via pública per deixar clara quina és la manera de procedir, com s’han de fer les coses i quina responsabilitat tenen les colles. Abans no se’n parlava, d’això, ni es plantejava crear totes unes bases d’actuació, però ara sembla estar a l’ordre del dia. La Patum de Berga n’és un exemple clar. Estem anant en una bona direcció, crec, ja que la seguretat sempre ha de ser el més important.
Tot i entendre que són molts, els esdeveniments de cultura popular a casa nostra, no considerem que faci tot el que hauria de fer. Hem de remar cap a la mateixa direcció, han d’ajudar-nos a preservar els models tradicionals perquè és part essencial de la nostra cultura. Des de fa un temps, però, i sobretot gràcies a l’associació de les diverses colles, sí que ens hem sentit més escoltats. Ens estem coordinant per aglutinar totes les nostres necessitats i així poder traslladar-les millor.
Esteu duent a terme aquesta redefinició interna i, amb l’administració, esteu assentant les bases d’aquest nou protocol. Alguna altra cosa en la qual estigueu treballant?
En les partides econòmiques. Ens nodrim de la pirotècnia per fer les nostres actuacions i any rere any apuja el preu, cosa que no fan les subvencions municipals per als espectacles de festa major. Totes les colles de balls de diables històricament han sufragat més de la meitat del pressupost que requereixen per a les actuacions. Estem acostumats a remar per aconseguir costejar el que sigui necessari, però la inflació dels preus tan agressiva ens està obligant a tenir contacte recurrent amb l’administració i a demanar un retorn per la feina que fem per les ciutats, les festes majors i la cultura popular.
Malgrat aquestes complicacions, hi ha algun esdeveniment que ja tingueu a la vista o preparat?
Reprendrem les trobades de balls de diables aquest 30 de maig a Tarragona. La colla amfitriona està encara plantejant com serà aquesta jornada i la Coordinadora, en aquest cas, ajudarà a aconsellar. Tenim clar que serà tota la tarda, que tindrem balls parlats, versots i ho rematarem amb una cercavila de foc. La gràcia, de cares enfora, és que el públic pugui veure tots els models de ball de les dotze colles membre, les diferències i les maneres de fer de cadascuna. De manera interna, per a la Coordinadora, esperem que aquest acte promogui la germanor i el sentiment de pertinença entre tots els membres participants, especialment dels novells. Amb sort això durà a futurs intercanvis i ens permetrà ser capaços d’anar a l’una per lluitar pel que és nostre.
Veus amb optimisme la Coordinadora? Està anant a bon port?
Tant a títol personal com la Junta, quan ens vam presentar, vam deixar clar que la Coordinadora continuaria existint si les dotze colles que en formen part tenien ganes de tirar endavant. Hem de servir per posar sobre la taula el que volen els membres, ni més ni menys. Per tant sí, veig amb optimisme la continuïtat de la Coordinadora, ja que he vist un retorn molt positiu de la presa de contacte amb les colles. Recollim, també, un desencant d’algunes d’elles perquè potser fins ara no hi ha hagut prou empenta per assolir els objectius que s’havien plantejat quan es va crear la Coordinadora. Coordinar dotze colles de dotze ciutats i calendaris diferents requeria més temps i més feina de la que s’havia pensat inicialment.
En ordre, doncs, primer hem d’intentar organitzar-nos de manera interna; segon, fer que les colles tornin a sentir-se integrades i que tenen algú que vetlla per elles; tercer, assegurar que fem mínim una mostra de balls a l’any, ja que ho considerem la forma més sana de tornar a engegar la roda; i, després de tot això, ja podrem començar a mirar cap enfora i treballar per assolir nous objectius.
Quina relació té la Coordinadora amb la recentment creada Xarxa de Balls de Diables de Catalunya? Creus que teniu punts en comú?
Estem en contacte amb ells perquè, al cap i a la fi, els dos busquem la preservació dels balls de diables. Tot i que nosaltres li donem una gran importància al concepte de “tradicionals”, és evident que hem d’asseure’ns per parlar amb el convenciment que tindrem punts en comú i que podrem anar agafats de la mà amb ells per exigir certes coses. Nosaltres, com a nova junta, no busquem el conflicte ni l’ego, més aviat el contrari, busquem aglutinar a tothom i que se sentin còmodes i contents.
Creus que el relleu generacional està assegurat?
Les colles de balls de diables amb les quals parlo m’han comentat més d’una vegada que s’han topat amb una manca de ganes de treballar per part dels nous membres més joves, cosa que crec que és més generacional que altra cosa. Sí que són destacables, però, les vegades que m’expliquen les noves fornades de jovent molt motivat i que porten el diable a la sang. Potser ens ensenyen que no cal prendre’s tant a pit algunes coses sense perdre la cura i l’esforç que requereixen. El relleu generacional, en aquest sentit, potser costarà més que abans, però m’atreveixo a afirmar que sempre estarà garantit.
