L’apadrinament d’algunes colles mallorquines per part de colles catalanes, la influència el grup Iguana Teatre (considerats una Fura dels Baus mallorquina), i sobretot la gran feina d’enginyeria cultural de Toni Torrens, va fer que en la dècada dels noranta i en la següent hi hagués una ràpida implantació dels dimonis de foc o correfoc per tota l’illa. Toni Torrens fundà el 1998 a sa Pobla els Dimonis d’Albopàs, agafant de referència les colles de diables de la Vila de Gràcia que va conèixer a partir de la implantació de la Festa dels Foguerons de sa Pobla a Gràcia. En Toni va veure l’èxit que tenien els diables de foc entre els més joves i va pensar que seria una gran idea portar aquesta pràctica a sa Pobla per dinamitzar el jovent de la vila. Un cop constituïda la colla i fetes les primeres proves amb l’ús de pirotècnia a sa Pobla, els d’Albopàs van fer diversos correfocs per diferents municipis de Mallorca, localitats que van rebre amb gran entusiasme la nova activitat i que ràpidament van fundar noves colles de dimonis de foc.
Tornant al simposi, una de les activitats programades va ser anar al municipi de sa Pobla per tal de participar en una activitat sorpresa que tenia preparada l’organització: un correfoc estàtic amb diverses colles de dimonis de Mallorca. Malgrat que feia anys que veia actuar els Dimonis d’Albopàs a Gràcia i sa Pobla, vaig dedicar-me a observar detalladament el correfoc que havien organitzat amb diferents colles. Després de debatre-ho amb assistents com la Montsant Fonts i en Salvador Palomar, vam arribar a la conclusió del fet que les colles de dimonis de foc de Mallorca tenien un model definit i diferenciat dels altres models que existeixen.
Aquest model consisteix primer en uns dimonis cremadors que tenen una conscient actitud teatral constant durant tota l’activitat. Potser la utilització de màscares que generen un anonimat, clarament per influència del dimoni de Sant Antoni, fa que entrin profundament en el personatge que representen. Malgrat que acabi d’explotar el tro de la carrutxa que portin cremant, ells segueixen en el seu paper de dimoni amb una actitud de provocació del públic sempre amb uns límits ben establerts. Tenen clar que el seu objectiu és fer por amb una aconseguida actitud corporal i fins i tot traient la llengua de manera lasciva. Tot dins un joc en el qual els assistents, amb actitud participativa, fan que, més enllà d’un espectacle de qualitat, puguem considerar aquesta activitat com una celebració d’una comunitat. Cada diable porta la seva pirotècnia dins d’unes caixes de fusta per encendre-se-la ell mateix o amb l’ajuda d’escopidors de foc. Almenys això és el que vaig veure aquest dia, però no vol dir que sigui sempre així. El nombre de carretilles simultànies per massa o forca és molt moderat incloent les cremades conjuntes, potser una o dues, molt diferent dels diables del Principat en general.
Els dimonis encarregats de la música, malgrat tenir instruments més propis de la percussió brasilera tipus batucada, fan ús de patrons que no hi tenen res a veure. Les composicions es basen en estructures senzilles i repetitives per generar un cert mantra i ambient continu. Això sí, músics en escenari ben il·luminats, amb amplificació sonora i també proveïts de màscares. Tot per potenciar l’espectacularitat de l’activitat.
Resumint i ja com a conclusió, els dimonis mallorquins recullen l’essència del joc amb el foc i la interacció amb el públic pròpia de la marca barcelonina del correfoc. No obstant això, aporten més teatralitat i actitud escènica a la festa, fet que fa que es puguin considerar com un model propi i diferenciat de la resta de diables festius de foc que coneixem.
